Josep Ballbè i Urrit
La peresa és la mare de la pobresa”… I la dita del títol hi té molt a veure. De fet, ens adverteix contra ella, perquè ens mena a la misèria.
Una i altra són germanes: “Obre la porta a la peresa i entrarà a la casa la pobresa”. Paral·lelament, l’adagi que proclama “el llit menja” no fa altra cosa que una crida a no desatendre les tasques diàries. “Si de dia vols profit, que no et trobi el sol al llit!” És clar, però, que la societat moderna ens ha dut “modes” estereotipades, on molta gent va a pas canviat. Sobretot ho dic pels caps de setmana: quan jo me’n vaig a fer nones, comença “el dia” per a molts. Heus ací un tema que dona pauta per bastir un reportatge. Versaria sobre el contrast entre la llibertat de “la marxa de l’oci nocturn” i les hores de son de la majoria. El món a l’inrevés.
Sovint, tinc la temptació de pensar que tal vegada sóc carrincló i passat de moda. Més enllà, tanmateix, em reafirmo que no m’agrada complicar-me la vida. Si el dia té 24 hores, el planifico en tres trams idèntics: un terç és per al descans. Un altre es destina a treballar i el darrer, al gaudi dels diferents plaers terrenals. En aquest darrer “pack”, veig com un esglai confondre nocturnitat i alcohol com a elements bàsics de referència. Per tot plegat, ací trio un parell de refranys ben eloqüents: “A la peresa, doneu-li sopes / per no doblegar l’esquena molts arrosseguen cadena”. Es comenten per si sols. Establir un equilibri més o menys harmònic entre el mercat laboral i el de la ballaruga i les copes –amb els amics– no ho intueixo gens fàcil. Ja no es tracta de pontificar ni de matar tot el que és gras. Tanmateix, em costa arribar a comprendre la gent que se’n va a dormir, ben entrada la matinada, havent pres unes quantes copes de més. Em pregunto si, l’endemà, rendiran laboralment a màxims. D’uns anys ençà, em poso les mans al cap amb els “weekends” nocturns que s’enceten els dijous i es clouen els dilluns, poc abans d’eixir el sol. Tothom té dret a cercar vàlvules d’escapament fora de la feina. Una altra fórmula o manera de dir-ho equivaldria a carregar piles. D’acord, sempre i quan no es practiqui aquella tàctica del “feina, fuig… i mandra no em deixis!”.
La manera d’assolir grans reptes passa per l’esforç, la constància, el treball, l’empenta, el compromís i altres valors en el mateix àmbit.
