Marc Basté Alujas, Editor de Diari de Terrassa
La indústria local és a la base de les nostres comunitats, és el principal factor, no només de generació de riquesa i progrés col·lectiu, sinó també d’arrelament i de creació d’identitat. I això pot semblar una obvietat, però convé recordar-ho. Recuperant la metàfora de Vicenç Villatoro a la presentació del redisseny del Diari de Terrassa, si el Diari representa la plaça de la ciutat, on es dona la vida en comú i el col·lectiu es reflecteix i evoluciona, la indústria són les cases i els carrers.
L’edició del Fòrum Terrassa Industrial que hem celebrat aquesta setmana és la primera de moltes, i també d’altres iniciatives que anirem explicant i llançant els propers mesos, amb l’objectiu de promoure una narrativa local que recordi i posi de rellevància el valor de la indústria local, que té molt a veure amb el que és avui Terrassa, però també Sabadell, Granollers, Vilafranca o Igualada, per posar-ne alguns exemples.
I quin paper hi té el Diari de Terrassa, en aquest escenari? Doncs precisament això que deia: de la mateixa manera que passa amb moltes altres institucions de la societat civil local, a les quals donem suport, crec fermament que, si no som capaços de mantenir i generar una indústria ben arrelada, innovadora i valenta, que busqui llegat i no només negoci (agafant el concepte tan ben explicat per Xavier Marcet), tindrem un futur sense Diari, senzillament perquè no hi haurà tampoc comunitat.
Una part del problema és una distància sovint artificial entre els encarregats de la gestió pública i els encarregats de generar riquesa. Com que els mitjans i els periodistes els veiem a tots des de la mateixa distància, aquests actes van precisament d’això: d’escurçar distàncies, de parlar, de conèixer-nos, de provocar converses i intercanviar contactes en un context íntim, on la relació s’estableix d’igual a igual, sense focus ni pressió. En definitiva, de crear xarxa.
Dimecres es va parlar de la necessitat de reindustrialitzar el país -la indústria ha passat a ser menys d’un 16% del PIB-; de tornar a la indústria de proximitat com a reacció a la progressiva dificultat logística i de producció internacionals; dels polígons i de l’alarmant absència de sòl industrial; de despertar vocacions tècniques i crear treball ben remunerat; de la necessitat imperiosa d’agilitar l’administració i fer compatibles transparència i eficàcia; de l’impacte dels Next Generation en l’economia (arribaran a les empreses?); de la urgència vital de trencar la cultura de desconfiança cap a l’empresari, i entre l’administració i l’empresari, i, sobretot -i essencialment-, de la quasi mítica col·laboració publicoprivada: com generem i posem en marxa junts un model consensuat de creixement industrial.
La primera conclusió del primer Fòrum Terrassa Industrial és que la preocupació pel futur de la indústria i l’economia local és intensa i genera consens.
La convocatòria va ser espectacular, els 25 assistents (la xifra màxima per a cada convocatòria, per rigorosa invitació) representaven milers de milions de facturació i desenes de milers de treballadors.
I la conclusió final, la que serà el punt de partida del següent fòrum, el primer del 2022: un cop superada la legítima fase de queixes recíproques, industrials, administracions, organitzacions, experts i mitjans de comunicació han d’asseure’s i veure com treballar junts efectivament, quins són els objectius comuns -se sorprendran de veure que, en realitat, tots volem el mateix- i com s’hi pot arribar, col·laborant projecte per projecte, mentre se solucionen els problemes estructurals.
