Carme Medina, Associació de Dones Bahá’ís
Gràcies a moltes i diverses actuacions, la situació de les dones i les nenes ha millorat significativament durant els darrers cinquanta anys.
Han adquirit nivells més alts d’instrucció i educació, han augmentat la renda per càpita i han assolit posicions prominents tant a l’esfera professional com a la política. Però, malgrat els èxits aconseguits, hi ha una incessant epidèmia de violència cap a les dones i les nenes, perpetuada per les normes socials, el fanatisme religiós i les abusives condicions econòmiques i polítiques, que continuen causant estralls a cada racó del planeta.
Mentre seguim lluitant, denunciant i impulsant lleis que protegeixin les dones i les nenes, és evident que continua existint un gran desfasament entre l’aparell legal i la cultura, que impossibilita aturar aquesta epidèmia.
L’alarmant violència de gènere té lloc en el marc de dos processos simultanis que caracteritzen la condició del món. El primer és un procés de desintegració on ens mostra la impotència de les institucions actuals, de doctrines obsoletes i tradicions desacreditades, que condueixen cap al desconcert i la declinació social, augmentant el tracte degradant de les nenes i les dones. Paral·lelament al patró de deteriorament es pot distingir un segon procés constructiu i unificador. Arrelat en l’ètica de la Declaració Universal dels Drets Humans i potenciat per la creixent solidesa dels esforços de les dones del món, s’ha aconseguit que la violència de gènere passi a formar part, en una gran part de països, de l’agenda de les diferents administracions públiques, com un pas imprescindible per seguir treballant.
Però, malgrat els grans avenços polítics i socials, el fracàs dels països a l’hora de reduir la violència de gènere posa de manifest les seves febleses i mancances. El més important és treballar per la prevenció des de la més tendra infància. Aquesta prevenció requereix de la transformació de les persones, homes i dones, nens i nenes, mitjançant una educació en valors morals i espirituals. Bahá’u’lláh, fundador de la Fe Bahá’í, va escriure: “L’ésser humà es una mina rica en gemmes de valor inestimable, només l’educació pot fer revelar els seus tresors i la humanitat beneficiar-se d’ells”.
Per tant, l’educació necessària per a aquesta transformació imprescindible és la convicció que cada individu és un ésser espiritual amb un potencial il·limitat per a les accions admirables, però que aquest potencial, per fer-se manifest, necessita ser educat d’acord amb aquesta dimensió fonamental de l’ésser humà.
Els esforços per erradicar la violència de gènere han de ser precedits i reforçats per tots els nivells socials des de l’individu i la família fins a la comunitat internacional. No obstant això, els esforços no s’han de limitar a reformes legals i institucionals, que són imprescindibles però no són suficients. Només denuncien el fet manifest, però són incapaços de generar els canvis profunds necessaris per crear una cultura on la justícia i la igualtat prevalguin sobre la impetuositat del poder autoritari i la força física.
En realitat, la dimensió interna i externa de la vida humana és recíproca, una no es pot reformar sense l’altra. I, avui dia, és la dimensió ètica i moral la que necessita transformació i la que, en última instància, garanteix la creació de valors i conductes que elevin les dones i les nenes i, en conseqüència, promoguin l’avenç de tota la humanitat.
Des de la perspectiva bahá’í, l’essència de qualsevol programa per al canvi social consisteix en l’entesa que l’individu té una dimensió espiritual o moral.
Aquesta comprensió ajuda a tenir consciència de les responsabilitats de cara a la família, a la comunitat i a la resta del món.
Paral·lel als grans canvis en les estructures legals, polítiques i econòmiques que a poc a poc van prenent forma, el desenvolupament de les capacitats morals i espirituals de l’individu és un element essencial en la tasca encara difícil de prevenir l’abús perpetrat a dones i nenes en el món.
