Josep Ballbè i Urrit
Sent a un mes de Nadal, avui tindrà lloc –a la plaça Vella– el muntatge del pessebre que patrocina el nostre Consistori.
El proper dissabte (dia 27), es reprendrà la tradicional encesa de llums nadalencs. L’any passat, això no va ser possible. Ho van impedir els serrells col·laterals de la pandèmia. Enguany, espero i desitjo que es pugui dur a terme, alhora, la cantada de nadales, per part de membres de diferents grups corals egarencs. Tant de bo que no hi hagi res que ho esguerri! Tots tenim força ganes de recuperar tradicions i reviure la plena “normalitat”.
A casa nostra, no es pot parlar de pessebres sense citar la figura entranyable de l’amic Antoni Sazatornil, el popular “Saza”. Pròxim a bufar 90 espelmes, sap prou bé que apura els darrers glops vitals. Dissortadament, els metges li han quantificat en menys d’un any el “timing” de què podrà gaudir. Això no li impedeix, però, seguir ferm al peu del canó: treballant al seu estudi del carrer de Sant Isidre. Entrar allí equival a la metàfora de fer-ho en una bodega afamada de vins: s’hi respira l’essència del bo i millor del seu mestratge. Tots aquells que reben ensenyaments i tècniques de les seves classes saben que certifico una realitat com la copa d’un pi. Àdhuc em quedo curt.
Escenificar el naixement de Jesús ve de lluny. A Catalunya, concretament, hi ha notícies d’un pessebre a l’albada del segle XIV (molt probablement, dessota la influència dels franciscans). Dos-cents anys més endavant, ja se’n feien de familiars (domèstics). Fins al punt de constatar –al cap i casal de Catalunya– que la fira de santa Llúcia data de fa 235 anys. Poca broma!
L’afecció pessebrista pot presumir d’haver fundat l’associació de la ciutat de Barcelona l’any 1863. Per tant, podríem situar el naixement de l’agrupació terrassenca fa aproximadament uns 150 anys. Als inicis del segle passat, prengué nova embranzida el fet d’incorporar-hi el guix i l’escaiola com a elements de les seves magnífiques manualitats. A tot l’entrellat, afegim-hi molsa, suro, paper-roca i un munt d’altres elements naturals. Sense oblidar la finesa, el sentiment i l’estima de la part humana dels pessebristes. És ací on la figura d’en “Saza” pren un relleu i un toc molt seductor. Tot un crac oblidat, per a qui reivindico –des d’aquest espai– un reconeixement públic de part del nostre Consistori. Que no se’ls faci tard!
