Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Afirma Friedrich Nietzsche, filòsof: “El que esdevé un patiment insuportable per a l’ésser humà és tenir una experiència desagradable que creu que no acabarà mai”.
És ben bé així, amb tristesa, ara bé també amb fermesa vull tornar a denunciar les llargues llistes d’espera, el buit, les no respostes, etc., que fan que estiguem vivint cada dia el dia de la marmota, parlo d’aquí, de Terrassa, ho faig extensible a la resta de país, sí, clar que sí, ara bé els casos que conec són d’aquí, són massa, són greus i fa un any i vuit mesos que s’arrossega el problema.
Ja ho he dit en altres articles d’opinió, per més que hi hagi una epidèmia o pandèmia, les persones continuen tenint altres malalties que, com que no han estat diagnosticades pel fet del col·lapse Covid-19, quan arriben a diagnosticar-se, les persones ja han patit molt, algunes ja no tenen cura, a d’altres se’ls han afegit problemàtiques mentals i d’altres ens han deixat pel camí.
El més desesperant de tot?, el silenci del sistema sanitari, el desgavell que ens arriba i, a voltes, mesa sovint la confusió del mateix personal sanitari.
Llegeixo que obren un nou CAP, però no diuen amb quin personal, si el treuen d’un altre lloc, no anem bé, gens bé, serà una altra sala de llarga espera?
Troben normal que es digui a la persona que no tenen ni idea de quan li faran la “prova” per veure millor la tumoració que s’ha trobat i li ha confirmat el ginecòleg?, pensen que, quan ja han passat tres setmanes, se li pot dir: tranquil·la que quan puguin ja l’avisaran? Com es pot estar tranquil quan veus que creix i sents parlar contínuament de la necessitat d’un diagnòstic precoç per salvar la vida?, no, no es pot estar tranquil, evidentment que no!
Això passa amb els problemes oncològics, però també amb altres malalties que estaven controlades com pot ser la tuberculosi, que és tan contagiosa com la Covid-19 com a mínim, en portar més d’any i mig sense control i sense diagnosticar i tractar els nous casos hi ha un augment que feia dècades que no es veia, amb un repunt important de mortalitat. Com aquesta moltes més i totes greus “per se” i evidentment per a la salut tant física com mental de les persones que les pateixen.
A tot això sumem les patologies mentals que han empitjorat o s’han desenvolupat durant la pandèmia.
El catedràtic emèrit de psicologia de la UAB Dr. Ramon Bayés, un excel·lent professional, gran persona i bon amic, en el seu llibre “El reloj emocional. La gestión del tiempo interior”, editorial Alienta, explica, amb absoluta claredat, l’angoixa del pacient i la seva família davant l’espera d’un diagnòstic, d’una analítica, etc., per quan podríem multiplicar, quan et diuen que sí, que hi ha alguna cosa i al mateix temps et fan saber que no tenen ni idea de quan faran proves, per tant el diagnòstic es pot tenir al cap de sis, set o més mesos?, i no ho dic tan sols pel cas que abans he comentat, n’hi ha molts, massa, alguns han estat operats fora i s’estan recuperant, altres no han tingut aquest privilegi.
Jo també estic esperant, vaig esperar i continuo esperant, no em desespero ni ho faré, la meva espera és per la vacuna, es preguntaran per què, els ho explico. Em van trucar per vacunar-me abans de l’estiu, com que no em puc vacunar amb vacunes víriques, és a dir que portin part del virus, per un problema de salut que no ve al cas, vaig preguntar quina vacuna, em van dir que per edat em tocava AstraZeneca o Janssen, vaig explicar el que em passava i em van contestar que Pfizer i Moderna eren per a les persones joves, d’acord, i si no em puc vacunar amb la que em toca per edat?, evidentment no dit per mi, sinó tant per l’internista com pel pneumòleg, la resposta: “Ho deixo apuntat i ja li direm alguna cosa”, encara l’espero. Ara ja porto, per fi, la primera vacuna de Moderna i torno a estar esperant que m’avisin, tal com em van dir en posar-me-la, al mòbil per a la segona, ja han passat els vint-i-vuit dies i estic esperant. Haig de dir que el dia que em van vacunar vaig veure com la gent que hi anava per a la segona vacuna, si no tenien cita, no se’ls vacunava per més que expliquessin que ja havien passat els dies, el personal d’administració, complint ordres està clar, els deia que fins que no els arribés la cita al mòbil no els la podien posar, ah, i no hi havia ningú esperant. Per cert, he intentat trucar i després d’esperar i esperar no ha agafat ningú el telèfon, ara ho estic intentant a través de la Meva Salut, ja ho veurem.
Abans de seguir dient i repetint la responsabilitat que tenim les persones de vacunar-se, de fer a temps les revisions preventives, etc., posin ordre d’una vegada, revisin si falla el sistema informàtic que ha d’enviar automàticament les cites, perquè falla, o potser, com m’he assabentat pel fet de ser de la professió, falten vacunes, doncs expliquin la veritat, que ho podem entendre.
Deixin de fer caure tota la responsabilitat sobre la gent i assumeixin d’una vegada la seva, tant des de la conselleria de Sanitat, com des de la mateixa MútuaTerrassa. Més personal sanitari amb contractes decents i sous dignes.
Menys temps d’espera.
Visites presencials amb empatia.
Consultes en línia, les imprescindibles i mai una primera.
Pensin com voldrien ser tractats vostès o com voldrien que tractessin els seus familiars, i quant temps estarien disposats a esperar un diagnòstic i, després de pensar-ho bé, tractin els altres com voldrien ser tractats vostès!
Ah! Una última cosa per avui que també he dit altres vegades, com menys angoixa passen les persones, menys pateix el seu sistema immunitari i, per tant, desenvolupen menys malalties, per tant, senyors/es responsables de sanitat, a part de males notícies poden aportar mesures per millorar la qualitat de vida, que en saben, segur, que no siguin tan sols repressives? Els ho agrairíem immensament. Com deia Jacques Brel, cantautor belga: hi ha dos tipus de temps, el de l’espera i el de l’esperança. Ara ja comença a tocar el de l’esperança!
