Josep Ballbè i Urrit
Vet ací una incongruència de pebrots! Acceptant que encara hi ha molta feina en el tema de la igualtat home-dona, resulta que elles festegen el “seu” dia: 8 de març.
Si surto amb un micròfon al carrer, però, i pregunto pel “dia de l’home” no el sap ni Déu. Doncs resulta que és avui, 19 de novembre. Es va establir l’any 1992, als Estats Units. L’objectiu rau a promoure la tan manida igualtat de gènere, la no violència, l’entesa, la salut i el paper masculí pel que fa a la seva contribució al progrés de la humanitat. La llàstima, al meu entendre, és que aquests reptes sovint s’han embolcallat de criteris que solen estereotipar-se dessota tics farcits d’un horterisme groller.
Val a dir que la iniciativa és una idea excel·lent. Si més no en allò que fa referència a intentar la recerca d’un cert equilibri entre ambdós gèneres. Cal definir, amb precisió, els rols d’un i altre. De tota manera, em sobra íntegrament la disfressa política que els dirigents pinten al seu entorn. Molts d’ells se senten imbuïts de certa autoritat en la matèria, matxacant la veu i escridassant la tribu que els va vociferant amb complaença. La pèrdua de papers –no pas els de Salamanca– fa grinyolar i desgavellar la base del que hauria de ser quelcom normal i transparent. No s’hi val a confondre-ho tot amb el recurs dels atributs sexuals masculins. Les coses no es poden defensar amb l’argument groller del “per collons”. De la mateixa manera que arranjar-ho tampoc no consisteix en governs paritaris (a l’estil del “fifty-fifty”). Tot ha de tenir una projecció més ambiciosa i simple alhora.
L’OMS considera que, tot i que les oportunitats reals dels mascles van per damunt de les de les senyores, això no té una traducció real en resultats de salut. Què ho fa que hi hagi més vídues que vidus? Ben curiós. No ens quedem, emperò, en una mena de folklore rialler que ignora l’essència del problema.
Lluitem per tal que –des de la primeria– hi hagi una total igualtat d’oportunitats a nivell educatiu… Exigim que certes postures retrògradament arcaiques d’institucions com l’Església catòlica es capgirin envers un enfocament més eficient i respectuós. Tan sols llavors ja no caldrà institucionalitzar cap jornada: ni de l’home prepotent ni de la dona menystinguda o submisa al seu espòs (com mantenia sant Pau).
En serem capaços?
