Ander Zurimendi, periodista
Em desconcerta que cap farmàcia de Terrassa no realitzi la prova de detecció ràpida del VIH.
Hi ha algunes intimitats que fan pal exposar en públic. Però els que tenim el privilegi de tenir un altaveu com aquest diari tenim també una certa obligació de fer-lo servir com a eina per afinar les polítiques públiques. I, de rebot, que temes com la sida i el VIH (i les proves de detecció) deixin de ser tabús.
Per no crear alarmes, faig un alegre spoiler: la història, en el meu cas personal, acaba bé (i amb un resultat negatiu). Però aquestes línies van de les dificultats (i potser males praxis) que vaig viure a Terrassa i al Vallès a l’hora d’intentar fer-me una prova rutinària de detecció del VIH.
Jo havia esperat els tres mesos protocol·laris des de la possible pràctica de risc (“període finestra”). Era un dia festiu, així que alguns centres públics on es realitzen les proves estaven tancats.
Per això vaig buscar alternatives a la web oficial del departament de Salut. Em va marcar les farmàcies de guàrdia de Terrassa d’aquell moment i em vaig dirigir a una d’elles.
Tanmateix, en arribar, em van contestar que ells no realitzaven la prova.
Desconcertat, vaig telefonar a Canal Salut i em van indicar on podia consultar el llistat de farmàcies que –ara sí, veritablement– la realitzen.
Per a la meva sorpresa, no n’hi havia cap a Terrassa (tot i que som uns 220.000 habitants). Vaig seguir mirant i tampoc n’hi ha a Sabadell, ni a la majoria de poblacions vallesanes.
Inicialment, vaig telefonar a diverses farmàcies de Barcelona, però quan els deia el motiu de la consulta m’indicaven que m’hi presentés a la tarda, ja que al matí estaven liades (sic). Donat que és una prova que genera tensió i nervis (malgrat que sigui rutinària), fer esperar hores no és quelcom que tranquil·litzi l’usuari.
Així que vaig enfilar a una altra farmàcia dins el Vallès, on inicialment no hi va haver problema a fer-la. El problema va venir quan, passats els 30 minuts d’espera, torno pel resultat. I la persona responsable no ho havia comprovat prèviament, sinó que vam tornar a la saleta i el va mirar in situ davant meu. I això em desconcerta, ja que sembla raonable pensar que s’hauria mirat prèviament el resultat per veure si havia d’activar algun tipus de protocol de comunicació (d’una notícia tan dura com pot ser un positiu de VIH). Què tenia pensat dir-me, si de cop veia que era positiu? “Guaita, doncs sí que el tens”?
I em vaig recordar de la sèrie “Merlí Sapere Aude”, amb una escena similar a la que ara explico. El propi guionista i creador, el sabadellenc Héctor Lozano, em va dir en una entrevista de fa mesos: “És una prova que genera molta ansietat. Realment, no és la forma d’adonar-te de ser portador del VIH. I és necessària, perquè fins i tot a la sanitat pública diuen barbaritats”.
Per a més inri, he sabut posterioment que les farmàcies sí que ofereixen tests d’autodetecció de VIH (que es compra a la farmàcia i es realitza a casa). Una informació necessària que -per algun motiu que desconec- no em van dir a la farmàcia de Terrassa.
És tan estrany que potser me’n falta algun detall. En tot cas, hi veig dos problemes. Per una banda, que en un espai geogràfic de prop de mig milió d’habitants no hi hagi cap farmàcia que faci proves de VIH. Aquí hi poso un matís, fruit de preguntes que he fet a posteriori: a les zones geogràfiques on ja existeixen recursos públics, es veu que Salut no prioritza que se’n facin a farmàcies.
A Terrassa les realitza l’entitat Actuavallès, de dilluns a dijous, en el seu nou local del carrer de la Cisterna. I me n’alegro moltíssim, perquè Actuavallès porta més de 25 anys defensant els drets de salut sexual. Però crec que no eximeix l’administració pública d’obligar alguna farmàcia (almenys una) a oferir aquest servei en ciutats de l’abast de Terrassa.
Per una altra banda, vaig notar una falta de sensibilitat (probablement involuntària, per desconeixement). Del que dedueixo que cal millorar els protocols d’atenció humana per a aquesta prova i comunicació de casos positius. I això és tasca del departament de Salut.
Per aquest motiu, he fet arribar una queixa a l’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius, amb confiança plena.
No escric aquestes línies per fer escarni de ningú, sinó per millorar col·lectivament la nostra atenció sanitària.
Perquè allò personal també és polític. I problematitzo el malestar que em va generar, com a crida per dotar de més recursos la sanitat pública catalana.
