Josep Ballbè i Urrit
Tan sols tenim una vida i se’ns esmicola amb una rapidesa que ni tan sols intuïm.
Que ho diguin a les antigues filadores de la nostra ciutat, gran nucli tèxtil de la península, anys enrere: “A qui fila massa prim, se li sol trencar el fil”. I la vida humana és tan feble que val la pena aturar-se sovint per reflexionar què estem fent amb ella.
Per això, cal prendre consciència de les coses realment importants. També de les que no ho són tant i de la responsabilitat que tenim –cadascú, individualment– a deixar un futur millor als nostres descendents. Malgrat que no recordo la seva cultura, sempre he trobat molt encertat un proverbi, que comparteixo plenament. Ve a dir que troba lloable la persona que planta un arbre de què no podrà fruir. Sí que en fruiran, però, els seus nets o besnets, encara que no arribi a poder-los abraçar. Molt entendridor!
El protocol que envolta qualsevol òbit sol insistir en aquests mateixos criteris. A partir d’ací, assistir a la cerimònia de comiat d’una persona estimada ajuda força a refrescar-nos la memòria sobre aquesta visió. Tant se val si el format és confessional o civil/laic. La pega rau, tanmateix, que molt sovint la recomanació rebuda se’ns fa oblidadissa al cap de poques hores. De seguida caiem en un culte exagerat al diner. Ignorem que la vida és un do de franc. De la mateixa manera que l’hem rebut sense més, se’ns pot exigir la “devolució”. No hi ha ningú que sigui imprescindible. De figures amb aquest perfil de creure-s’ho, els cementiris en són plens. Fa de mal sentir, tot i que dissortadament és així.
Ningú no sap quan albirarà l’adéu del seu pas per aquest món. I aquest concepte cal tenir-lo clar i assumit en tot moment. No n’hi ha prou amb pensar-hi puntualment i ja està. Tradicionalment –sent un concepte que no puc entendre– són molts els qui només recorden els difunts pel mes de novembre. Ja val la pena anar arraconant aquesta mena de tesi filosòfica sense cap base. És una visió molt esquifida i sense perspectiva lògica. Tant pel que fa a la temporalitat com a la caducitat i la fugacitat dels béns materials. Al cap i a la fi, ens trepana el crani una sentència llatina que no necessita traducció: “Memento, homo, quia pulvis est et in pulverem reverteris!”.
