Joan Roma i Cunill
No passa setmana que no tinguem notícia d’algun o alguns rescats en diferents indrets de Catalunya.
En alguns, el tema queda resolt en unes poques hores i poc personal; en altres, el desplegament és immens a nivell de personal i mitjans terrestres i aeris. El cost de cadascun varia en funció del volum i el temps empleat, però les despeses són quantioses, en tots els casos.
I el problema és que van creixent els casos i les complicacions. Es pot comprendre la pèrdua d’un boletaire desorientat, o un caminant que troba boira i es perd, però no és de rebut veure clares imprudències per ganes d’escalar muntanyes, baixar torrents o fer travesses impossibles, sense la preparació ni l’equip indispensable.
S’ha parlat moltes vegades de la necessitat d’imposar sancions, però la realitat és que l’aplicació de la llei ha estat ridícula. Tots sabem les complicacions que comporta denunciar aquestes imprudències i la llarga tramitació judicial que porten, però no queda altre remei que tirar-les endavant. Del contrari, això és Xauxa.
Com a persona que viu al Berguedà, tinc constància dels rescats constants al Pedraforca. De fet, la gent de Saldes i pobles propers ja tenen assimilat veure cada setmana algun helicòpter que ve a buscar algun accidentat. Són molts els que pensen que hi poden pujar amb calçat esportiu per jugar a tennis, o d’anar per casa. O si fa sol hi van amb samarreta, pensant que allà dalt el temps encara serà millor. O creuen que amb un petit esforç hi arribaran encara que no hagin fet esport en els darrers deu anys.
El resultat el veiem, setmana sí, setmana també; una trucada al 112 per reclamar ajuda per una torçada de peu, la pèrdua d’una sabata, la rampa en una cama o una caiguda tonta que ha espatllat el genoll. A partir d’aquí , ja sabem quin és el dispositiu que cal mobilitzar, i quin és el preu a pagar, comptat en milers d’euros.
I si el Pedraforca és el lloc de més rescats de la comarca, hi ha altres indrets que van entrant en competició. Tothom vol anar a la muntanya, i se li ha perdut el respecte. No hi ha consciència dels canvis sobtats de temps i de temperatura com per haver de substituir el material, inicialment previst. Són molts els que no modifiquen res del que havien programat. Si havien decidit fer una activitat en un lloc concret, hi van, tant si fa bon temps com si no. Al final, qualsevol incident o accident és possible.
Què toca fer? Qualsevol cosa menys mirar cap a un altre cantó com es fa ara. Com a país no ens podem permetre pagar milions de despeses cada any, per culpa de la imprudència d’uns quants. Però, més greu encara, no és de rebut posar en perill els serveis de salvament pel caprici d’uns quants d’explicar a amics i parents que han fet una travessa complicada o han volgut pujar una muntanya, per a la qual no estaven preparats.
La imposició de sancions ha de ser activada en tots els casos d’imprudència manifesta. I fer-ho encara que la tramitació duri anys. Només si tothom veu serietat i rigor en el Govern agafarà por o se li activarà la prudència, per no fer coses per a les quals no està preparat. No crec que sigui demanar massa. De fet, és el que es va tractar, discutir i aprovar en el Parlament de Catalunya.
I les lleis són per ser complides encara que siguin antipàtiques. Més ho és haver de sortir en pèssimes condicions a rescatar imprudents, en el mar o la muntanya. Fins i tot posant en perill la pròpia vida dels rescatadors. Tots hem vist imatges de mars en plena tempesta, amb gent practicant surf o nedant, tot i onejar la bandera vermella de perill.
La imposició de sancions ha estat ridícula, en els anys d’existència de la llei. Quan dic ridícula vull dir que no arriben a la quinzena les que s’han denunciat i tramitat. És evident que, davant d’aquesta situació d’inacció de la potestat sancionadora, continuarem veient multitud d’exemples de males pràctiques per terra, mar i aire. Mala cosa. Mala política.
