Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Sí, els Peres, com les Maries, també pateixen. La defensa de les víctimes de maltractaments s’ha de fer, com tots sabem, tant si són dones com si són homes.
Si bé és cert que es dóna més sovint cap a les dones, també ho és que hi ha nens, joves i homes maltractats i ho hem de tenir en compte. Per això, vull explicar la història d’en Pere. Sé que és molt dura, ja que va passar del maltractament familiar a l’institucional per arribar al de l’entorn. He estat donant voltes sobre quin dels tres records més vius que tinc explicava i, si he triat aquest, ha sigut, a part de com es van allargar aquests maltractaments, pel problema que encara tenim de jutjar amb lleugeresa les persones sense conèixer-les. Explicar-vos tan sols que els tres varen patir maltractaments físics i psicològics-emocionals per part de la família. Dos d’ells per la mare, dos tenien problemes de salut i restaven ingressats a l’hospital i l’altre era un alumne. N’he conegut més? Malauradament sí.
En Pere era un noi de 26 anys, havia ingressat a l’hospital per una malaltia de transmissió sexual. Era callat i la seva mirada era com la d’un nen petit, buscant la de l’altre i alhora abaixant els ulls i posant-se vermell. Tímid i espantadís, costava que et digués dues paraules seguides. Li vaig preguntar si volia trucar a la família o amics perquè em feia pena veure’l tan sol i em va dir: “Gràcies, no tinc família i el meu amic està de viatge, quan torni ja vindrà”. Parlava com si tingués por. Em va fer pena per la seva soledat i em va molestar veure com el senyor que compartia habitació amb ell fes burla de la seva manera infantil de parlar. “Oi sí, el meu amic”, va dir. Me’l vaig quedar mirant, molt seriosa. I em va dir: “Ho sento, és que és tan raret que no ho puc evitar”. “Puix agrairia que no es repetís”, vaig ser una mica seca. En Pere em va mirar i va fer un tímid somriure mentre murmurà: “Gràcies”. Quan vaig poder el canviàrem d’habitació.
Passaven els dies i seguia igual. Si podia contestar amb un sí o un no, no deia una paraula més. Sentia els comentaris que es feien d’ell: “Mira que és raret eh!”, “Força amanerat, oi?”, “T’ha explicat alguna cosa a tu, Rosa?”, “No, pràcticament no parla, tan sols mira i somriu, segur que hi ha quelcom que l’angoixa, si us plau no fem comentaris que el facin tancar encara més”. Aquesta era una conversa recurrent.
Va arribar, per fi, l’amic, ell estava com un nen el dia de Reis. Emocionat, content, li va dir: “Pensava que també m’havies abandonat”. L’altre, un home d’uns 40 anys, somrient i amb una veu afectuosa, li va respondre: “Tu sempre amb por!, t’he portat una sorpresa” i, mirant cap a mi, digué: “Pot sortir al jardí?, només al jardí”. Feia bon temps i sí que hi podia sortir, de fet era una cosa que aconsellàvem, sortir a prendre el sol i caminar una mica. Per tant vaig dir que sí. En Pere em va mirar i em digué: “Ho has sentit?, m’ha portat una sorpresa, vens a veure-la amb mi?”. Em vaig quedar uns moments sense saber què dir, moments que aquell senyor va aprofitar per dir-me: “Sí, surti a veure-ho, al Pere li fa il·lusió”.
No ho sé, era tot molt surrealista, alguna cosa em deia dins meu que si volia entendre el que passava havia d’anar-hi. Vaig acompanyar-lo i no saben pas com va saltar d’alegria, igual que una criatura en veure la sorpresa, un cotxe vermell descapotable. Van pujar i varen donar una volta a la rotonda del jardí, es van aturar davant meu i em van demanar de donar-ne un parell més, els vaig dir que sí, que jo l’esperava per posar-li la medicació en el pavelló, vaig entrar sense poder treure’m del cap la imatge de la infantil alegria d’en Pere.
Quan li vaig posar la medicació, em va preguntar si en algun moment tindria una estona perquè li agradaria parlar amb mi. “Naturalment sí que la tindré, et sembla que quan acabi el torn em quedi i m’ho expliques?” “Et quedaràs per mi?” “Sí, clar!” Veient els seus ulls estava segura que feia falta. Què em volia dir? La seva vida, va dir: “Necessito explicar-ho, mai ho he fet, però crec que tu m’entendràs”. Tan sols li vaig somriure, i va començar.
Amb el resum n’hi ha prou, ho ben asseguro. Era el cinquè fill i el pare els va abandonar poc després de néixer ell perquè volia llibertat. La mare sempre el va culpar de ser el motiu que els abandonés i dia sí dia també li queien crits i cops fins que just abans dels set anys el va deixar en un orfenat. A l’orfenat (sé quin era i sé que deia la veritat) deia que, tret de tres o quatre nens, tots rebien tant crits com cops. La mare no va anar a veure’l mai, no sabia si era viva. Amb 16 anys li van dir que havia de marxar, que hi havia un senyor a la porta que l’esperava. Ell sense res a les mans, però content de marxar, va sortir corrents, mentre les portes es tancaven darrere seu, creient que el seu pare l’havia anat a buscar.
Un senyor gran amb cabells blancs i cotxe de luxe l’esperava, i… no era el seu pare, l’havia comprat i per tant li pertanyia li va dir. Durant un temps, uns anys, no sabia quants, va tornar a les pallisses sumant-hi violacions i, un dia, li va pegar tant que, pensant que l’havia matat, el va deixar tirat en una carretera. El va veure, recollir i cuidar el senyor del descapotable vermell. Em va dir: “Rosa, si us plau, no ploris, t’ho explico perquè confio en tu, per primera vegada confio en algú, sé que has vist les cicatrius que tinc i no voldria que pensessis que ara em peguen, ell em tracta bé, mai m’havien tractat bé, m’entens oi?”. “Sí, que t’entenc.” No em sortia la veu, fent un esforç per no desmuntar-me li vaig preguntar si era així com volia viure, podíem ajudar-lo, si ell volia, per sortir d’aquest cercle de dependències i dolor. Em va somriure, i amb una mirada de criatura va dir: “Mai havia estat tan bé com ara i, encara que entenc que no és el normal, que rebo insults de ‘marieta i nenaza’, tinc por i no estic preparat per afrontar, de moment, cap canvi, tinc por”.
L’entenia, volia que sabés que si un dia em necessitava podia comptar amb mi, em va fer una tímida abraçada dient que sí, li vaig demanar permís per explicar la seva història als companys del servei començant pel cap, i me’l va donar.
L’endemà, després d’explicar-li-ho al cap de servei, va cridar a tots a la sala de reunions i els ho vaig explicar. Sé que alguns van demanar-li perdó pel seu comportament, altres es tornaren per anar una estona a xerrar amb ell, portar-li una revista, etc., sé que el cap de servei va oferir-se per ajudar-lo si feia falta. El dia que li van donar l’alta va acomiadar-se de nosaltres amb un somriure confiat, i ens va dir: “Sou el més semblant que he tingut mai a una família, mai us oblidaré”.
Nosaltres tampoc, Pere!
