Josep Ballbè i Urrit
Mai no amago el meu gust i afecció per la música, conegut com “el quart art”. Sobretot en el vessant clàssic.
Una tasca creadora i organitzadora de sons i silencis, respectant el sentit harmònic, rítmic i melòdic. Ho he referit un munt de vegades. Això sí, tampoc no em tanco a altres àrees en aquest camp. Dit això, no pretenc situar la “banda de Liverpool” a l’altura d’en Bach, Mozart, Beethoven o altres mites en aquesta matèria. Entenc, tanmateix, que la seva obra es pot situar a cotes de molta excel·lència, dessota criteris menys crítics.
De passada, el missatge subliminal que destapaven les lletres de les cançons feia més que patxoca…Com a mostra, heus-ne ací algunes: “One thing I can tell you is. Got to be free / Believe me when I tell you. I’ll never do you no harm./ Come together / Here comes the sun and I say, it’s alright./ One, two, three, four, five, six, seven, all good children go to heaven”.
Avui fa dues dècades que es trobaven –per darrer cop– els tres Beatles supervivents (Paul McCartney, Ringo Starr i George Harrison), a petició d’aquest darrer, que moria 17 dies més enllà. Em permeto recordar que, al quart membre (John Lennon), l’havia liquidat –21 anys abans– un eixelebrat. Quina llàstima que, un llunyà 9 d’abril de 1970, McCartney anunciés la desfeta del grup… Al llarg d’uns 8 anys, van arribar a publicar una vintena d’àlbums, essent catalogada com la millor banda de la història de la música.
El producte que creaven tenia molt de valor afegit. Foren milions de fans –de totes les edats– els qui van xalar i gaudir immensament amb les seves composicions. Tots ells s’identificaven amb un estil vital, una manera de fer i pautar l’esforç del dia a dia. Parlar de Beatles és l’equivalent a un pack configurat per diferents valors: talent, rauxa, gaudi, pau, esperança i repte.
Si se m’accepta un joc de paraules amb la traducció del mot “beetle”, tancaré la meva reflexió amb un adagi: “A l’escarabat, els seus fills li semblen grans d’or”. Extrapolant-ho on m’agradaria arribar, el llegat hereditari que ens van deixar aporta un tresor de vàlua immensa. Quan torno a escoltar qualsevol de les seves cançons, em sedueixen. I de quina manera!
