Joan Tamayo
El grup de teatre d’Amics de les Arts, que tants moments màgics i agradables de “bon teatre” ens porta regalant amb els seus muntatges teatrals, des de la seva fundació –a mitjan anys 70–, ens acaba de demostrar que ja no té “límits”.
El sempre menyspreat “teatre amateur”, moltes vegades , no té res a envejar a l’anomenat teatre professional. Si més no, en aquells aspectes que depenen directament del talent artístic, de la imaginació i del bon gust i de la riquesa de formes, expressions i matisos a l’hora de presentar un muntatge. Evidentment no parlaré dels recursos, d’uns i d’altres , perquè aquest és un apartat lamentable, en un país que no aposta seriosament per la cultura com a eina d’enriquiment social i humà. I la veritat en una ciutat com Terrassa, tan rica en grups teatrals amateurs i grups de cultura popular, entre d’altres, és “indignant”.
Com deia doncs, d’una forma agosarada i molt valenta, l’actor i director Antoni Garrich –un home apassionat i entregat al teatre i la creació i amb una sensibilitat especial i molt honesta– ens presenta una comèdia coral de Shakespeare : “Molt soroll per no res” (escrita el 1600). Està molt ben traduïda, com sempre per Salvador Oliva, però a la vegada, també, perfectament adaptada pel propi Antoni Garrich.
Amb una escenografia, sempre sorprenent i d’una bellesa especial, que dona un toc particular a l’emblemàtica sala polivalent d’Amics de les Arts. Una sala que sense voler imitar els “teatres isabelins” del segle XVI i XVII , on es va formar el teatre “shakespearià”, aquells grans patis on les grades eren els propis balcons i la resta de la gent restava dreta tota l’estona, sí que desprenen a vegades aquell caliu i aquella màgia especial dels llocs que et sents molt propers i una mica “teus”, sobretot en les nits teatrals de públic assidu o “entregat” on les emocions es destapen, sense límits.
El muntatge “shakespearià”, que per primera vegada presenta el grup d’Amics de les Arts, és un espectacle que sorprendrà molt el públic, perquè s’aconsegueix un producte rodó, equilibrat, molt vistós (amb un treball de vestuari immillorable i amb bon gust).
Gaudeixes dels textos “entremaliats “ i gens innocents d’en Shakespeare… (només vull citar una de les moltes frases de l’obra: “L’home es un ésser inconstant…” (ho diu Benedicte). N’és simplement un exemple. És important prestar atenció a la riquesa del text.
Una de les millors sorpreses, per a mi, és veure com el treball, molt professional, d’Antoni Garrich aconsegueix, a part de les bones i sempre plaents “interpretacions”, que n’hi ha moltes, el fet d’haver aconseguit, igual com si es tractés d’actors de l’època “isabelina” dels segles XVI i XVII, una actuació de les més polifacètiques que recordo en la història d’aquest grup. I és que podreu veure els actors i actrius que també canten, ballen amb una gran sorpresa, al final, que no puc avançar, com és evident.
Crec que la paraula que més bé defineix el que aconsegueix el grup d’Amics amb aquesta estrena “shakespeariana” és la de “simfonia”. Sí, una simfonia meravellosa, que no es pot permetre deixar de banda cap detall i cap nota.
No pot desafinar, al contrari, ha de fer “vibrar” i amb un director que ha de ser, en tot moment, i us ho puc dir de tot cor, que ho és, l’anima que flueix a sobre de l’escenari.
Com diu el propi director en el programa de mà, aquesta comèdia de Shakespeare, segurament com tot el seu teatre, ens emmiralla en la nostra pròpia vida. Ens recorda que hem de ser millors i no renunciar al que, veritablement, creiem. I, per tant, cal ser conscients que no és un simple accident que hagi aterrat a Amics de les Arts, i que ens hauria de servir per prendre consciència de la “falsa realitat” en què vivim, una realitat manipulada i impulsada per un sistema que està a les acaballes i que intenta acabar amb el que resta d’humanitat, al món. Però no ho podem permetre, i és per això que Shakespeare i “l’orquestra teatral” d’Amics de les Arts, conduïda pel “superb” director, ens convida a gaudir d’una estona “inoblidable” i màgica, on, gràcies al fascinant “verí del teatre”, flueixen els sentiments que ens fan humans, en primer lloc, l’amor que, malgrat que hi hagi matrimonis, malentesos, calúmnies, mentides, enveges o el que sigui, al final triomfa…, perquè aquest està per sobre de tot. Una lliçó per aprendre a ser millors.
No podem fer un lleig al gran Shakespeare, la primera vegada que ens visita a Amics de les Arts, un centre neuràlgic i històric de la cultura a Terrassa, obert a tota la ciutadania, i que és molt més que un “bar” amb encant!
No us ho perdeu!
