Rosa Ferrer, professora d’infermeria
M’agradaria saber explicar de quina manera et van marcant les persones de les quals tens cura al llarg dels anys
Algunes ho fan de mica en mica. A voltes t’adones al cap dels anys que ho han fet, altres és de cop i l’impacte és tan fort que el tens sempre present com el primer dia. Així és com em va marcar i ensenyar la Maria, de cop i per sempre. Han passat quaranta-sis anys i la recordo i la recordaré amb estima i agraïment de tota la vida.
La Maria tenia 21 anys, un menys que jo. Era una noia amb una mirada dolça i un somriure sempre als llavis, de veu pausada i molt respectuosa. Quan va passar el que ara explicaré portava tres ingressos al nostre pavelló de l’hospital. Per tant, ja ens coneixíem i, potser per la similitud d’edat, em tenia confiança i puc assegurar que hi havia afecte per part de les dues. M’explicava les ganes que tenia d’estudiar i la vida que tant somiava tenir. Li agradaven els nens i, amb els ulls brillants per llàgrimes que aguantava amb força, em deia com estimaria i protegiria els seus. A mi se’m trencava el cor, estava molt malalta, tenia una greu malaltia hepàtica amb molt poques esperances de vida. Era molt colpidor veure tantes il·lusions, tanta joventut i tan poca vida per viure, ella sabia de la seva malaltia, de fet mai cap familiar havia vingut a veure-la.
Un dels dies, mentre estàvem passant visita, va entrar de sobte una dona molt pintada i estrafolària, per dir-ho suaument, a l’habitació. Cridant de manera despectiva, va demanar explicacions de per què la seva filla estava ingressada. El cap de servei li va demanar que abaixés la veu, jo, veient com la Maria s’havia quedat de blanca i angoixada, em vaig apropar a ella donant-li la mà. La va agafar amb molta força mentre les llàgrimes li queien silenciosament cara avall, ella va continuar cridant: “La meva filla ha d’anar a treballar, perquè si no treballa no entren diners a casa!”. L’estudiant d’últim curs de medecina que, junt amb l’adjunt, portava la Maria, sense poder aguantar-se davant el que estava passant, li va dir: “Senyora, la seva filla està malalta, l’empresa on treballa ja sap que no pot treballar fins que millori”. Poc esperava la resposta que també li va donar a crits mentre el cap de servei i l’adjunt la intentaven treure de l’habitació. Va dir: “La meva filla és una puta i si no treballa no cobra! Que ja t’ha explicat la història que és secretària i vol estudiar?”. La Maria se m’havia abraçat amb molta força mentre repetia que ja no podia més.
Van treure la mare de l’habitació i van sortir també tots els metges i estudiants mentre jo em quedava amb ella. Ens vàrem anar tornant tota la resta del matí amb l’auxiliar per no deixar-la sola. Ella ens abraçava plorant sense dir res. De fet, no feia cap falta. El cap de servei, els adjunts i nosaltres coneixíem la història de la Maria, la d’una nena maltractada i obligada des dels 12 anys a prostituir-se per la seva pròpia mare. Era una mare capaç de deixar-la al carrer dient-li: “Si no puges amb 200 pessetes a casa no cal que pugis”. Si pujava sense o amb menys l’apallissava. Ella no volia que se sabés aquesta història. De fet, va marxar d’un altre hospital perquè no havien guardat el seu secret. En complir els 21 anys va pensar que podria alliberar-se de la mare i començar una nova vida, vida estroncada d’arrel per la malaltia.
No vàrem saber mai com es va assabentar la mare que estava al nostre hospital, potser algú la va reconèixer i li ho va dir? No ho sabrem mai.
Recordo que em vaig quedar una bona estona a la tarda amb ella. Vàrem parlar, però no veia que canviés l’expressió de buidor dels seus ulls. L’entenia, clar que l’entenia, i se m’encongia el cor. En cap moment va dir res en contra de la seva mare. Quan vaig marxar em va abraçar donant-me les gràcies per la companyia i l’afecte que li havia donat. Sabia que tant les companyes de tarda com de nit estarien per ella i la cuidarien, però vaig marxar amb molta tristesa.
Durant l’hora de tren no podia evitar que m’anessin caient les llàgrimes, teníem la mateixa edat i no podia imaginar com una mare podia fer això a una filla, resulta tan difícil entendre aquestes situacions.
Com una persona tan maltractada per algú que l’hauria hagut de protegir podia ser tan bona, dolça i educada? Perquè ho era, ho era amb tothom!
L’endemà quan vaig posar els peus a l’hospital m’assabento que de matinada havia desaparegut. La companya de nit em va comentar que li havia dit que li feia molta vergonya tornar a veure metges i estudiants pel que devien pensar d’ella. Després va semblar que s’havia adormit i al cap d’una estona ja no hi era.
L’estaven buscant, ja que era una persona malalta que necessitava ser cuidada i el cap de servei va insistir a trobar-la per poder-la atendre correctament.
I sí que la van trobar, en un carreró de la Barceloneta, però ja era morta, a mig matí ens ho va comunicar la policia. Aquell dia va ser un dels més durs del nostre servei, a tots els ulls hi havia tristesa i força llàgrimes. Mai la vàrem oblidar.
Com es pot oblidar una persona bona sortida de tanta foscor i dolor? Avui, escrivint aquesta història, estic veient la seva cara i sentint el seu caliu, segueixo sense poder evitar que se m’humitegin els ulls.
Maria, a mi em vas ensenyar el que és la superació, la dignitat i que mai s’ha de jutjar ningú pel treball que fa, sinó respectar pel sol fet de ser un ésser viu.
He escrit avui la història de la Maria per demanar respecte per a totes les “Maries” que, avui dia, són maltractades i jutjades sense saber ni tan sols qui són ni per què hi són. Dins el meu cor sempre tindreu un lloc i un record.
