Josep Ballbè i Urrit
Avui, el calendari ens marca la diada de sant Lleó I, el Magne (Papa). Coincideix amb la data de la seva mort, fa 1.560 anys.
Som en un període complicat a l’Església espanyola. Més concretament, a la diòcesi de Terrassa: una de les vàries places vacants, pel que fa a la cobertura d’un bisbe titular.
Fa cosa de 15 dies –en aquest mateix mitjà– en Josep Maria Font i Gillué publicava un article referit al tema. El vaig trobar valent, punyent i sorneguer alhora. Si més no perquè advocava per una figura “fidel” a diferents eixos: el poble, l’evangeli de Crist, el franciscanisme del sant Pare, la tradició episcopal catalana, el conjunt del poble sense excepció (sobretot els més vulnerables), els “col·legues” en l’apostolat (preveres i religiosos), la llibertat de l’Esperit, l’ecumenisme, el testimoni diari, la senzillesa litúrgica, la denúncia profètica i la feminitat… Em va sorprendre, finalment, un darrer concepte, molt en voga: la “sinodalitat”.
Recordo que el mot “sínode” té arrels etimològiques del grec. Significa “caminar junts”, fent camí en una mateixa direcció. Pau VI va crear aquesta trobada de prelats com a fruit del Concili Vaticà II, conclòs el 8 de desembre de 1965. Cercava poder establir criteris comuns als volts de conceptes bàsics eclesials. Gairebé sis dècades després, massa coses grinyolen en no haver estat capaços d’establir les bases d’un autèntic “aggiornamento”. Una prova que ho fa palès rau a l’hora de trobar un bisbe com cal a diferents diòcesis, com l’egarenca.
En aquest sentit, si la decisió de Roma passa tan sols per la mà de 3 (o 4 ?) “alts càrrecs” eclesiàstics (el papa Francesc, el nunci Bernardito Auza i el cardenal Juan-José Omella), malament rai! Justament fóra una línia ben contrària al tarannà sinodal que ens volen transmetre. La decisió ha d’ésser més participada des de la plataforma “bàsica” de la feligresia: dels creients.
Escoltant-los força. Per tot plegat, doncs, subscric –al cent per cent– el nucli de l’article al qual em referia… Església ho som tots! Per contra si fan cas a l’adagi d’“ell s’ho talla i ell s’ho cus, a la mida del seu gust”, no anem bé per anar a Sants. Amb l’afegitó contrari, de part meva, que “amb les coses de palau val més asseure’s”. Més aviat demano urgència: “És tard i vol ploure”.
