Ramon Bosch
El nom en si ja genera una certa perplexitat. Qui el va triar considera que l’hoquei no és un esport? I, si se’l considera com a tal, per què anomenar-lo a part?
Coneixent l’estretor de pit dels qui ens governen és fàcil pensar que el pleonasme del nom és conseqüència d’una reculada: primer devia haver de ser la casa de l’hoquei però, en un atac de pusil·lanimitat tan típic de les nostres autoritats, i sobretot de l’autoritat en cap, es devia fer marxa enrere per por que no s’enfadessin els representants dels altres esports, que ningú pogués dir mai que un govern tan d’esquerres com el nostre fa un tracte de favor a un esport mal identificat amb les elits. Però, com que tampoc devien voler quedar malament amb els representants d’un esport que celebrarà el seu mundial en aquesta ciutat d’aquí quatre dies, devien arribar a la fórmula de compromís que encapçala aquest article i que es converteix en la metàfora d’una altra ocasió perduda.
Només algú que tingui la imaginació d’un bou o d’una vaca pot destinar l’antiga seu de l’Ajuntament, un cop rehabilitada, a instal·lar-hi oficines de funcionaris i pensar, a més a més, que fent això constitueix la casa de l’esport. Si jo fos el director de la Casa de la Música, l’excel·lent equipament del carrer de la Mare de Déu dels Àngels, començaria a patir, no fos cas que aprofitant l’embranzida em col·loquessin a la meva seu els funcionaris de cultura i li canviessin el nom pel de “casa de la música i del jazz”. Quan el carro va pel pedregar, és difícil que no trontollin tots els que van dintre.
Crec que hauria estat infinitament millor destinar aquest magnífic edifici del Raval de Montserrat a fer-hi la casa de l’hoquei, un espai que ajudés a identificar aquest esport amb la nostra ciutat, que expliqués el lligam tan intens que han tingut i tenen l’un amb l’altra, que fos un motiu perquè peces històriques d’aquest esport sortissin de les col·leccions privades per constituir un petit museu i que fes homenatge a aquells terrassencs que, fent més gran aquest esport, han engrandit també la nostra ciutat. En definitiva, que fos un equipament amb voluntat d’esdevenir un referent per als amants i els practicants d’arreu d’aquest esport. Si Terrassa no fa això amb l’hoquei qui ho ha de fer? Hi ha cap altra ciutat que estigui tan identificada amb aquest esport?
Tot això no passarà o, encara pitjor, faran veure que passa destinant-hi un parell de vitrines amb quatre estics i cinc medalles i un parell de plafons que resumeixin la història d’aquest esport a la nostra ciutat. I ja estarà i així es podran dedicar les energies municipals a les coses que de debò paguen la pena com l’organització de fires alternatives i surrealistes i de mercadals de cal-tot-ho-venen. Per cert, i parlant de mercadals, l’edició d’ahir d’aquest diari recollia la possibilitat que s’instal·lés un mercadal a la rambla d’Ègara els dissabtes al matí. Vaig haver de mirar el calendari no fos cas que m’hagués despistat i ja fóssim a 28 de desembre. De debò algú pot considerar seriosament, amb els problemes de trànsit que hi ha al centre, que és una bona idea afegir-hi un mercadal que obligui a desviar els autobusos cada dissabte pels carrers de Galileu i Arquimedes? De debò algú es pensa que la dinamització del comerç del centre de la ciutat passa per omplir la Rambla de parades de calces i mitjons a tres euros la mitja dotzena? Tal i com s’exclamava la meva àvia: “Senyor, baixeu si no teniu feina”!
