Salvador Cardús Ros
Tal com han quedat les taxes que hem de pagar els terrassencs per moure’ns en transport públic o per vies d’alta densitat –abans, autopistes–, seria fàcil pensar que som víctimes d’una conspiració pensada, no sé, potser per un alt funcionari de Sabadell!
I és que no tan sols seguim pagant un tram més per la mateixa distància que els de Sabadell en els viatges en tren a Barcelona o per anar a la UAB, sinó que, després de desaparèixer quasi tots els peatges de les autopistes -l’AP2, AP7, C33 i C32, a part del tram del Garraf-, només queden aquells dels que en som el centre: la C-16 tant per anar a Barcelona com a Manresa. Ara podem anar gratuïtament fins a la Catalunya Nord, fins a la Franja de Ponent o a Alacant sense pagar. Però tenim peatge per anar a les Fonts.
Em resisteixo molt, en tots els terrenys, a les teories de la conspiració. Generalment, n’hi ha prou amb ser realista respecte de la condició humana i sobretot en la desorganització institucional per explicar circumstàncies que es podria pensar que estan pensades i fetes amb mala fe. Creure que som víctimes d’una agressió planificada, en aquest cas, és absurd. Però no deixa de ser cert que, en qualsevol cas, en som víctimes. Seria molt interessant, si encara no s’ha fet, que alguna entitat econòmica local -la Cambra, la Cecot, el mateix Ajuntament- calculés el cost econòmic anual addicional que paguem els terrassencs en mobilitat respecte dels veïns pel fet d’estar situats on som.
En realitat, no som víctimes de cap conspiració, però sí de diverses incompetències administratives. La primera, de la decisió de situar-nos –estant a la mateixa distància– en una tercera corona de pagament del transport ferroviari. Potser un simple defecte de disseny gràfic.
La segona, del retard incomprensible a posar en marxa el sistema de la T-mobilitat que hauria de permetre pagar per quilòmetre fet, ni que ja sabem que l’únic que farà és que ens igualarà per dalt i no ens rebaixarà res.
I, tercera, el retard a construir la C-16 respecte de les altres autopistes, cosa que va fer que aquesta anés a càrrec d’una Generalitat de Catalunya pèssimament finançada i que la concessió no acabi fins al 2036 per anar a Manresa i el 2037 pels túnels de Vallvidrera. Ens queden quinze anys més de peatge! I, per cert, quan acabi la concessió ja s’haurà instaurat un nou sistema de pagament generalitzat, de manera que tampoc no cal fer-se il·lusions de cap mena de gratuïtat futura. Aquesta situació representa una gran càrrega afegida a les persones pel fet de viure a Terrassa i comarca, i un desavantatge competitiu pel que fa a l’economia local i comarcal. Només un exemple: compteu els 3,40€ que costa a un estudiant universitari terrassenc haver d’anar a la UAB amb els FGC, pels 16 quilòmetres de distància que hi ha per carretera, en relació amb els 10 quilòmetres des de Sabadell o als 40 des de Barcelona, a 2,40 euros. Un càlcul senzill mostraria que surt més econòmic anar a la UAB des de Terrassa en vehicle privat que en transport públic.
En resum: que Terrassa i comarca som els caps d’esquila d’un sistema de comunicacions que, en lloc d’afavorir la magnífica posició que tenim sobre el terreny, ens perjudica. En aquest cas, demanar justícia és picar ferro fred, com ja s’ha demostrat al llarg dels anys. No és conspiració: és incompetència.
