Miquel À. Luque, cap de redacció de Diari de Terrassa
Dissabte vaig entrar a la botiga de la cadena Zara que està situada a la rambla d’Ègara. Ho havia fet molts cops abans, però aquesta vegada, no en sé el perquè, em va envair una sensació especial: la nostàlgia.
Després de superar els primers esglaons, vaig mirar cap a l’esquerra. Allà hi havia abans les taquilles del Cinema Rambla. Aleshores, em vaig veure en plena adolescència, comprant entrades amb pessetes, acompanyat pels amics. Davant de les escales senyorials que donaven accés a les sales, teníem aquella barreja d’emoció i de nervis per la possibilitat de veure l’estrena d’una pel·lícula. Aleshores, eren els anys 90 i els cinemes ja estaven immersos en la crisi provocada per la proliferació de les multisales.
Ara, el 2021, era al primer pis de l’establiment. Mentre la família feia les compres, jo m’havia abandonat als meus pensaments. Des d’allà podia veure el que havia estat la platea del cinema i, al final, la pantalla. Curiosament, l’empresa d’Amancio Ortega ha respectat l’estructura de cinema. Tot i que, en lloc de projectar films, hi apareixen anuncis de models de les peces que es venen a la mateixa botiga.
Tan imbuït estava en els meus records sobre els films que havia vist al Rambla i d’altres moments importants de la meva vida en aquell escenari, que em vaig angoixar. Vaig haver de sortir al carrer a recuperar l’alè. I és que el pas del temps és inexorable, tant per als edificis com per a les persones.
Aquest record em va transportar a un altre: l’última sessió del cinema Principal. Vaig anar-hi amb companys de feina. Quan vam acabar la jornada laboral vam decidir dir-li adeu. Com a acte de reivindicació d’aquesta mena d’equipaments culturals. L’ambient aquell dia era de tristor absoluta. De fet, em va quedar més aquesta sensació que no pas la pel·lícula que s’hi va projectar, “La leyenda del pianista en el océano”, un film dirigit per Giuseppe Tornatore i protagonitzat per Tim Roth.
I és que l’inici del segle XXI va ser fatal per als cinemes de la ciutat. Davant del tancament del Principal i el Rambla, l’Ajuntament va apostar per no perdre el Catalunya. Tots sabíem que era una operació arriscada. Era un equipament deficitari, però deixar morir l’últim cinema de la ciutat era una responsabilitat massa gran.
Aquesta història s’entén millor si tenim en compte que dos anys abans havien aterrat els cinemes AMC a Parc Vallès, amb les seves flamants 24 sales. Abans de l’obertura, la companyia americana va fer una visita per als mitjans de comunicació. En aquest passeig per a la premsa, em va cridar l’atenció sobretot l’ampli espai de menjar que hi havia. Aquells “hot-dogs” –no frankfurts– fent-se a l’americana i l’olor de crispetes envaint el vestíbul principal. Era estrany pensar a sopar enmig d’una projecció. Això sí, quan vam entrar a les sales, tots els periodistes vam quedar sorpresos amb aquelles tecnologies en so i imatge, a més de la comoditat de les butaques. Quan vaig sortir d’allà, ja vaig assumir que aquest era el cop de gràcia per als cinemes de tota la vida.
Hores d’ara, el Catalunya es manté amb la programació amb la qual es va rescatar –oferta menys comercial i més alternativa– i les multisales van passar a ser de la companyia Cinesa. Sobreviuen amb dificultats, perquè la pandèmia ha posat en serioses dificultats la cultura i els cinemes ho han patit en primer terme.
El context és molt desfavorable. La proliferació de plataformes com Netflix, HBO, Movistar+ o Amazon Prime, entre d’altres, fa que sortir de casa per veure un film sigui un fet excepcional. La contradicció és que el cinema és més present que mai a Terrassa. La presència de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac) i del Parc Audiovisual fa que la ciutat sigui un referent en l’audiovisual. Amb els fons Next Generation es digitalitzaran els platós i s’abastaran més possibilitats en l’àmbit internacional. A més, en rodatges de grans produccions ens visiten actors i directors. I els alumnes que surten de l’Escac són reconeguts arreu pels seus treballs.
I aquesta és la paradoxa. Som un referent i tenim potencial per convertir l’audiovisual en una marca de Terrassa. Però només tenim un petit cinema al centre. Potser, alguna cosa falla en aquesta equació.
