Josep Ballbè i Urrit
Ara que la defensa de la llengua catalana passa per moments tensos, entenc que cal bregar més fort que mai.
El tristament famós “manifiesto por la lengua común”, signat el proppassat 23 de juny, a Madrid, per un grup d’intel·lectuals amb ideologia dubtosa (com Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo o Fernando Savater), confirma la gravetat de la situació. Ja no es tracta del “mucho ruido y pocas nueces” (castellà), com sol fer la nostra classe política. Empren una xerrameca ximple i insulsa a tots i cadascun dels platós de televisió o estudis de ràdio. Ho resumiria amb moltes paraules i pocs fets. Un assumpte amb molts prolegòmens, per acabar amb un resultat no gens vistós.
També podríem dir-ho amb “molt soroll de boixets i poques puntes / molt renou però poca llana /molta llet i poc formatge /molta fatxada i poc trast”, entre d’altres. En aquest punt, hi diré la meva. Amb tot respecte i sense intenció de voler ferir cap susceptibilitat.
Són palesos el desencís i l’abúlia de bona part dels catalans envers la situació política del Principat. Uns per blanc i els altres, per negre. Aquests darrers 12 anys –si fa no fa– hem anat enrere, com els crancs. El clima social del país s’ha anat enterbolint cada dia més. Penso que bona part de la culpa rau en massa personatges que s’han encabit en aquesta “moma”. Poso molt en dubte el seu compromís clar amb les necessitats reals del país. Igual que potser el seu cabal de coneixements no passa de l’aprovat “justet”. Deixen entreveure que –per damunt de tot– els motiva el progrés personal i que el poble els aduli i festegi.
Reprenent el fil de la defensa del català, em pregunto si Òmnium Cultural fa tot el que li pertocaria en aquest entorn. Ho dic en base al text dels seus estatuts. Entenc que ha abandonat la lluita i la defensa de l’idioma per embrancar-se en esbarzers que li velen l’horitzó i li punxen la carn. Cal ensenyar les dents a tota aquesta penya de “feixistes” mal xinats que mai no han estimat –ni un sol bri– la riquesa cultural en la diversitat geogràfica nacional. Pel que fa a la vessant política, llavors, que les regnes de la negociació les dugui gent amb seny, humilitat i visió o perspectiva de futur. “Què sap el gat de fer sabates?”
