Josep Ballbè i Urrit
Ahir, era la diada de Tots Sants. Avui, la dels Difunts. Fins i tot en el cas dels no-creients, la gent se n’assabenta en veure les cues als cementiris.
Un fet que em costa d’assimilar. Si més no perquè, tot l’any, s’hi pot anar a visitar la tomba dels éssers estimats difunts.
Cap alquimista no ha trobat encara la pedra que converteixi en or tot allò que toca. Ni cap metge o científic el secret de la longevitat. Cada dia que passa tots morim una miqueta, en mig d’una lenta regressió decadent. Ni amb tot l’or del món es pot comprar aquest tresor inabastable. Només ens faltaria això! Mentrestant, sortosament l’òbit –també dit la cendra– és un pas que ens iguala a tots (en frase de Sèneca: “Omnia mors aequat.”). L’adéu d’aquest món tot ho anivella. “No hi ha castell prou fort que ens salvi de la mort”.
Dies enrere, en la cerimònia de comiat d’un difunt, vaig observar una cosa que em va sobtar. Bo i acceptant tant les celebracions religioses com les laiques, no entenc un “Virolai” a l’hora de sortir-ne. Uns vint anys enrere –i és un cas semblant– al·lucinava amb l’“Ave Maria” d’en Franz Schubert al bell mig d’un casament. L’argument esgrimit per la mare de la núvia es recolzava en el fet que ella pagava els músics i triava. Sense més comentaris. “O tots lladres o tots serenos”.
Tinc molt clar un pensament: suporten i encaixen millor el “cop” de perdre un ésser estimat les persones que tenen algunes arrels morals. S’hi agafen malgrat que pugui ser un clau més que ardent. De tota manera, insisteixo que “viure és morir”. Alhora que val la pena mentalitzar-se que ens cal “viure pobre per a morir ric”. L’afecció als diners i altres béns terrenals es demostra com totalment injustificat.
“Vivint en pau, morirem vells”. Encara més, “vida sense amic, mort sense testimoni”. Assumint aquestes tesis, podrem afirmar que hem vençut la mort. Sobretot perquè “val més bé morir que mal viure”. En aquest sentit, retrec la formació rebuda, de petit, entorn de tot plegat. Sustentar-ho tot al fonament de la por, minva la capacitat de reacció.
Per això, defujo sovint la visió cristiana i tibo del poeta de Roda de Ter: “La meva mort, per exemple, la tinc ben sabuda. Fa molt de temps que convivim i encara. Conviurem força, fins que es resolgui, d’un cop per sempre, el plet que mai no aporta.
