Joan Boldú
Des de l’inici de l’aparició de l’ésser humà, l’univers/el món ha estat mirat com el gran perill i la terra, com l’únic “oasi” en l’incommensurable “desert galàctic”.
En aquest oasi poden viure els éssers humans i, fins i tot, omplir-lo de sentit. Certament, davant de l’inhòspit, immens, prepotent, indiferent, despietat i mut univers els humans s’han sentit amenaçats i, per poder sobreviure, interposaren distància entre ells i el cosmos mitjançant diferents estratagemes (Hans Blumenberg). Una manera d’apaivagar el temor d’aquest immens poder amenaçador fou la creació de mites, els quals transformaren la “realitat paorosa” en una pluralitat d’històries imaginades. Es protegí també l’home a través de la ciència i de la tècnica en convertir l’univers en un text llegible, interpretable, el “llibre de la naturalesa”. Fou mitjançant aquesta lectura com el perillós i fascinant cosmos es descobreix com un desert i la terra, com un oasi, com el món de la vida humana. Ara bé, per desfer-se també del perill enorme de la realitat exterior els humans trobaren i construïren cavernes com a refugis protectors. La sortida dels humans de les cavernes suposà l’entrada a un altre tipus de cavernes que també aportaven protecció enfront del poder absolut de la realitat: la cultura, els costums, la ciutat, la política, les institucions socials…
Ara bé, no solament l’ésser humà treballà per protegir-se del perill amenaçador del cosmos i de la realitat exterior, sinó també del mal que prové del mateix ésser humà. En les diferents cultures trobem imatges de paradisos -el Paradís terrenal i/o l’Edat d’Or- com uns estats de felicitat, on l’ésser humà no coneixia ni la vellesa, ni la malaltia, ni el dolor. De la mirada nostàlgica a aquestes imatges emana tant un record d’un passat daurat com l’esperança en un futur feliç; nostàlgia que expressa el desig humà de protecció: dins del paradís hi ha plaer, pau, vida, aliment, harmonia; fora d’ell, en canvi, abunden el dolor, guerra, mort, fam, desmesura, caos. Una característica “estranya” d’aquests paradisos és que són tancats per fora, envoltats de grans muralles. Serà perquè el Paradís és cosa d’uns pocs privilegiats? Al llarg del transcurs del temps el somni paradisíac es concreta en un mite fundador de societats felices (?). Però hi ha possibilitat de construir paradisos a la terra? Penso que no, però, sí, que és possible evitar viure en un infern. En general totes les ideologies tenen interès a crear “paradisos”, societats “felices”.
Tanmateix, el que emergeix sovint de la seva acció política són “inferns”. Sempre ha tingut l’ésser humà l’esperança en la idea que les persones podríem assolir la felicitat humana en un futur ideal. Són utopies polítiques, paradisos dissenyats per al futur, que quan s’han realitzat en el present s’han transformat en inferns: comunisme, feixisme, nazisme. De la decepció de la mirada en un futur feliç es passa a l’esperança de voler assolir la felicitat fixant la mirada en un passat idealitzat més o menys llunyà. Són les retrotopies (Zygmunt Bauman), mons ideals ubicats en un passat perdut o abandonat, nostàlgies restauradores, pròpies del renéixer dels nacionalismes ètnics, econòmics i religiosos a tot el món. Coneixem, també, les seves nefastes conseqüències. Avui, el nostre present el protagonitza una ideologia prepotent, l’ultraliberalisme econòmic, que ha creat petits paradisos per a uns pocs, alhora que grans inferns per a molts.
Algú pot dir “quin pessimisme”! Però si el món no ha estat mai tan bé com ara! Efectivament, però ha reduït el poder humà la quantitat de sofriment al món? Els humans tenen més poder del que mai no han tingut, però segueixen causant immensos dolors als seus congèneres, mals als animals i danys a l’ecosistema que ens envolta i ens protegeix. Diu Y. N. Harari –“Sapiens”- que estem al llindar tant del cel com de l’infern, anant del portal d’un a l’avantsala de l’altre. La història no ha decidit encara on acabarem, i una sèrie de coincidències encara ens pot enviar a qualsevol de les dues direccions.
