Salvador Cardús Ros
No parlo d’aquell famós afer que va plantar el president Pasqual Maragall al Parlament davant d’Artur Mas, en plena discussió del nou Estatut, i que s’ha fixat en la memòria col·lectiva com el del 3%.
Ara em refereixo als 30 quilòmetres per hora que se suposa que és la velocitat màxima a què es pot circular per la majoria dels nostres carrers. No és pas una decisió capriciosa del nostre Ajuntament sinó que deriva de l’aplicació d’una norma superior, resultat d’un criteri que vol atendre tant els nous desafiaments que ha d’afrontar la seguretat vial com la necessitat de contenir la contaminació.
Sobre el desafiament que planteja la seguretat vial davant les noves característiques de la mobilitat urbana, particularment amb l’aparició sobtada i massiva de nous tipus de vehicles –que de dir-ne patinets elèctrics hem passat a dignificar– los amb les sigles VMP, “vehicles de mobilitat personal”-, certament calia actuar amb rapidesa i contundència. I és obvi que la limitació als 30 quilòmetres per hora pot evitar mals majors. No tinc notícia de si a Terrassa en tenim dades precises però, a Barcelona i segons el darrer informe del RACC, es calcula que l’any 2020 es feien uns 50.000 desplaçaments diaris en patinet, amb una taxa de creixement anual elevadíssima. Només que es mantingués la proporció, a Terrassa ara mateix hi podria haver més de 7.000 desplaçaments diaris en VMP.
El problema pendent, aquí i arreu, és el desconeixement de les noves normatives. Les dades de l’enquesta del RACC són contundents: de les persones que circulen a Barcelona en patinet, el 37% admeten que se salten els semàfors; un 22%, que no respecten el pas de vianants; el 43%, que opten per passar per la vorera, i el 94%, que no respecten el límit de velocitat dels carrils bici, establert en 10 km per hora. La vulneració de les normes pot ser conseqüència d’actituds irresponsables, però en la majoria de casos –com també passa amb les bicicletes– es deu al fet que s’ignoren.
Més discutible és si els 30 quilòmetres per hora tenen algun impacte positiu en la contaminació. Cal esperar dades que objectivin l’efecte real de l’establiment de ZBE -zones de baixa emissió- o els controls de velocitat. Pot ser que la baixa velocitat sigui dissuasiva i convidi en alguns casos a l’anar a peu o en VMP. Però el que és una obvietat que no necessita gaires estudis és que el límit dels 30 quilòmetres per hora no és respectat en la majoria de carrers de la ciutat. I pitjor: si algú els respecta, la cua que es fa al darrera s’impacienta i ho fa notar incomodant qui compleix la norma.
És en aquest sentit que “tenim un problema, i es diu 30 quilòmetres per hora”. És cert que tota nova norma necessita un temps per ser assumida. Ara, complir els 30 quilòmetres per hora enfilats a vehicles capaços de multiplicar-la per cinc vegades, fa la sensació d’anar a pas de tortuga. Impacienta el més moderat. De manera que aquests 30 per hora poden arribar a semblar absurds si tens davant un carrer buit. Però l’abundància de passos zebra, de semàfors, d’esquenes d’ase alentidores de la marxa i sobretot els incompliments dels VMP i altres formes d’indisciplina viària justifiquen el criteri.
Ara, però, caldria afegir alguns incentius positius i negatius -senyalització que faci visible l’incompliment i advertència de sancions- per tal d’accelerar la interiorització de la norma i que aviat, qui sigui percebut com a rar, sigui qui se la salti. De moment, és clar que no n’hi ha prou de pintar els 30 a la calçada.
