Joan Carles Folia, coach advance life
Deurien ser les 9 del vespre quan vaig acabar la meva intervenció en un institut del nostre país.
Una hora i quinze minuts parlant de com els pares i mares haurien de gestionar l’ús de les noves tecnologies perquè aquestes no passin a convertir-se en un problema d’utilització convulsiva entre els nostres nens i adolescents. Ara tocava donar pas a la tanda de preguntes i comentaris de les famílies assistents. La primera pregunta va ser molt directa: “Joan Carles, el meu fill de 8 anys hauria de tenir mòbil?”. Reconec que si li hagués de donar una resposta immediata a aquesta mare li hagués dit un no rotund, però vaig pensar que era millor fer-la reflexionar i vaig iniciar un exercici de pregunta-resposta. Us transcric la conversa:
“Senyora, per a quines qüestions creu vostè que el seu fill necessita un mòbil?”, li vaig demanar. “Doncs quan es troba en algun problema que no pot resoldre.” “I com visualitza vostè aquesta situació?” “Doncs si algú el persegueix pel carrer per fer-li mal.” “Però en quin moment del dia el seu fill va sol pel carrer?” “No, mai, sempre l’acompanyem a l’escola, a les activitats extraescolars o a casa dels amics i familiars.” “Llavors és pràcticament impossible que algú pugui fer-li quelcom anant sol?” “Sí, potser sí.” “Algun altre moment que pensi que el seu fill de 8 anys pot necessitar el mòbil?” “Potser quan marxa de colònies.” “Però en aquestes colònies hi van mestres de l’escola que l’acompanyen, no?” “Sí, sí, sempre”, va contestar la mare. “Mestres que l’avisarien si passés alguna cosa, oi? Entenc que sí. Ja veu que de moment el mòbil no li fa cap falta.”
“Bé, un altre moment que el meu fill agafa el meu mòbil és quan arriba a casa i no té deures.” “I vostè l’hi deixa un estona?” “Sí, fins a l’hora de sopar.” “Això en temps deuen ser ben bé un parell d’hores, no?” “Hi ha dies que sí.” “I no creu que el seu fill podria fer altres coses en aquest interval de temps?” “Diu que no vol fer res més que això.” “Això ja m’ho crec, però seria bo que l’ajudés a vostè amb el sopar, o que practiqués una mica de lectura i després 20 minuts abans de sopar li deixa vostè el seu mòbil. En tot cas tampoc cal que ell tingui el seu propi mòbil per a aquesta estona, amb el seu ja pot anar tirant.”
Ara m’adono que segurament hagués estat més ràpid i productiu que li hagués dit el no taxatiu d’entrada i m’hagués estalviat escoltar algunes coses que trobo fora de lloc.
Un noi o una noia de 8 anys no té cap motiu per tenir un mòbil de propietat, bàsicament perquè a la seva vida no el necessita. Si avancem l’edat en què els oferim aquest artefacte també estem avançant la quantitat d’hores que ells dedicaran a estar connectats amb totes les prestacions que el mòbil proporciona. Estarem promocionant que cada vegada més vagi rellevant altres circumstàncies més viscudes del món que l’envolta a la tirania virtual que la tecnologia provoca.
Quan el nen o nena vagi avançant cap a l’adolescència ja ens tocarà treballar-nos aquesta qüestió però en l’edat de la infantesa no cal que siguem els pares els instigadors d’un comportament no desitjable.
No, estimada senyora, el seu fill de 8 anys no ha de tenir mòbil tot i que ell el demani i fins i tot li faci la vida incòmoda amb les seves rebequeries davant la seva negativa.
Recordi que ell sempre farà de nen i que té la lliçó molt ben apresa, ara només falta que vostè faci de mare, d’adulta i de persona assenyada.
I jo que pensava que tot això ja no calia ni dir-ho.
