Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Què és l’empatia? Segons el “Diccionari de la llengua catalana” empatia és: “La capacitat d’entendre i sentir-se identificat amb els sentiments i les emocions d’una altra persona o grup”.
Com a definició està bé, però un es pregunta: i un cop t’has sentit identificat què? Per què, si bé és cert que cal identificar i entendre els sentiments i emocions de l’altra persona o grup per empatitzar, ara bé, s’ha de fer amb la distància suficient perquè no ens arrosseguin amb ells alhora que valorar com s’ha d’actuar per fer costat i ajudar.
La Dra. Lise Riopelle, infermera del Quebec (Canadà), explicava una història amb què diferenciava molt bé posar-te en el lloc de l’altra persona amb empatia o fer-te-la teva i enfonsar-te amb els seus problemes.
El conte és el següent. Una persona va passejant per la muntanya i comença a sentir crits demanant ajuda. Va cap a on se senten els crits i es troba amb un bon forat a terra i a dins la persona que demana auxili. “Què t’ha passat?”, li pregunta. L’altre li respon molt alterat: “Mira, anava caminant mirant els ocells a sobre dels arbres i, de sobte, he caigut en aquest forat, tinc molt fred, estic molt espantat, fa moltes hores que estic aquí sol”. Li diu mentre li cauen les llàgrimes tot tremolant. L’altre immediatament es fa càrrec del seu patiment i angoixa. Li diu: “No pateixis, jo no et deixo sol!”. Tot seguit salta dins del forat i l’abraça. Esverat, el que està fa hores a dins li diu: “Però què has fet? Ara cap dels dos podrà sortir!”.Tots dos es posen a cridar demanant ajuda, al cap d’una llarga estona els sent una persona que s’hi apropa i els pregunta: “Què ús ha passat?”. Li expliquen com el primer hi havia caigut i que l’altre per no deixar-lo sol havia saltat dins i ara cap dels dos podien sortir-ne, demanant-li: “Per favor, no ens deixis aquí”. Ell els diu: “A veure, us ajudaré a sortir, però el primer que heu de fer és tranquil·litzar-vos i respirar per recuperar forces, ara escolteu-me bé, jo vaig a buscar una corda per ajudar-vos a sortir, no us angoixeu que torno molt aviat, d’acord?”. “D’acord –li contestaren– però no ens deixaràs aquí, oi?” “No, clar que no! Tan sols vaig a buscar una ajuda perquè pugueu sortir.” Va tornar en uns minuts carregat amb una corda i, tot lligant-ne una punta en un arbre, els va tirar l’altra i els va ajudar a sortir, un cop fora els va oferir aigua i van tornar tots tres cap al poble.
L’empatia, l’hem de treballar perquè no sigui tan sols identificar-se amb l’altre i enfonsar-se amb els seus problemes, sinó identificar-se amb l’altre per entendre què el preocupa i angoixa per poder ajudar-lo, si es deixa, per sortir del forat on es troba. I dic “si es deixa” perquè hi ha persones que, malauradament, poden estar realment malament, però no tenen gens d’interès per sortir del forat, ja que d’aquesta situació han fet el seu “modus vivendi”, o zona de confort. Tenen por de sortir-ne, el que fa que busquin més la pena que la sortida, la persona empàtica busca ajudar l’altre a trobar una sortida fent-li costat.
Ara bé, mai enfonsar-se amb ell, i mantenint les emocions relaxades i al seu lloc. Això és quelcom que ajuda a buscar les paraules, mostrar les expressions i gestualitat adequades perquè la persona que necessita ajuda pugui confiar i començar a fer els passos adients per solucionar els problemes, les angoixes que el bloquegen.
I com s’entrena aquesta empatia? Com deia la setmana passada, enfortint el múscul cerebral: el cervell. Afrontant, acompanyats està clar, des de petits els problemes que la vida ens va presentant, des de “he caigut doncs m’aixeco i em fixo on poso els peus” o “m’equivoco, aprenc de l’error i això em fa aprendre i créixer”. El que no pot ser és que ens deixem arrossegar per un remolí d’emocions i sentiments que ennuvolin el cervell i acabem tots en el fons d’un pou d’angoixes.
Recordo que de petita, quan deia a casa que volia alguna cosa o fer quelcom, em preguntaven: “Per què ho vols?”. Si la meva resposta era: “Perquè tothom ho té, o tothom ho fa”, em deien: “Si tothom es tira per un barranc, tu també t’hi tiraries?”. Jo immediatament deia que no, i aleshores em demanaven que pensés “si realment era jo qui ho volia i per què”. Puc ben assegurar que algunes vegades realment no ho volia.
Un altre exemple d’empatia, en aquest cas purament de sensibilitat humana que trenca moltes barreres posades sovint per marcar “qui mana” en sanitat, és el següent i totalment real a dia d’avui. Tinc un bon amic, metge, que en lloc de tenir un despatx convencional, de sempre, té una saleta amb dos sofàs de dues places idèntics, un davant de l’altre, entremig dels quals hi ha una tauleta de centre, igual que una sala d’estar; quan la secretària et fa entrar per a la visita et demana que t’asseguis. Ell no hi és i, si algú li pregunta “on vol que m’assegui?, la resposta amb un somriure és: “On vostè vulgui”. Un cop t’has acomodat, entra ell i després de saludar la persona que va a visitar-se per primera vegada s’asseu al sofà que ha quedat lliure i li pregunta: “Què creu que puc fer jo per vostè?”. Els puc ben assegurar que la major part de nervis i angoixa per l’efecte “bata blanca” ja han desaparegut, de ser “el doctor que imposa” passa a ser “la persona que ajuda”, ostres fins i tot les tensions arterials surten normals! Això és empatia de la bona, ja que és preventiva. Mirin si n’és, d’important, l’empatia, sempre i a tot arreu, ara bé en sanitat és bàsica, si no n’hi ha i de la bona les malalties es fan més llargues i el patiment pot arribar a ser inhumà.
