Josep Ballbè i Urrit
Mai no amago la meva condició de creient. No tinc motius per canviar. Procuro anar sempre de cara.
Com més clars, més amics. I, malgrat que el tema d’ETA és prou pelut i escabrós, vull dir-hi la meva. A hores d’ara, invocar el perdó i la misericòrdia davant crims d’aquesta mena es considera sovint símptoma de debilitat passada de moda. Gestos així, però, poden fixar les bases d’una societat on esvair aquella tesi del “homo homini lupus”: un políptot llatí originari del comediògraf Plaute (254 aC–184 aC) en l’obra “Asinaria”. La va popularitzar Thomas Hobbes, filòsof anglès del segle XVII, en la seva obra “Leviatan”.
S’acaben de complir –fa justament una setmana– deu anys de la treva i dissolució definitiva d’ETA. Les declaracions de n’Arnaldo Otegi em sobren sempre. Més encara les de fa pocs dies.
No puc entendre tanmateix –es miri per on es miri– la no inhabilitació política (a perpetuïtat) d’aquest personatge. Sentir-lo parlar als mitjans de premsa em regira els budells. També m’ho genera la matussera/hipòcrita tergiversació que en fan alguns polítics de casa nostra… Amb “nota especial” de suspens per a figures com en Pere Aragonès i na Marta Vilalta. Obvio llurs declaracions. Em fan fàstic.
Pel que fa al govern central, en penso el mateix, si fa no fa. Trobo vomitiva i repel·lent la seva xuleria. Perjurar que “no bescanviaran presos per pressupostos” és tocar a morts. Mai més ben dit. El millor que haurien d’haver fet és ignorar la branca de la formació (política?) Bildu. Seguir-hi “festejant”, en deduir com a insuficient la seva declaració, passa de taca d’oli. No impedir fermament i frontal els actes de benvinguda a expresos etarres després de la seva excarceració indica l’engany teatral del que i el com ho senten realment. Prou de farses i pallassades! Aquesta mena d’espectacles, en tot cas, que els duguin al circ!
En la majoria de casos, oblidar serà ben bé impossible. En tot cas, tan sols la via del perdó podrà salvar aquesta humanitat ferida.
Un camí que exigeix alhora el càstig just, de la mà d’una redempció personal efectiva, sempre que sigui possible. Mentrestant, un record ben sentit –entre d’altres– per al meu amic Paco Cano i Consuegra.
ETA ens el va prendre –a Terrassa– el 14 de desembre de 2000.
