Ramon Bosch
La literatura és plena de gent que signa amb allò que els francesos, amb aquella cursileria elegant que els caracteritza, anomenen “nom de plume”.
És a dir, gent que signa els seus escrits amb un nom que no és el seu de naixença. El fet de signar amb pseudònim pot ser originat per diferents motius. Tenim el cas d’Agustí Calvet, director que fou de La Vanguardia, que en els seus inicis com a periodista signava els seus articles amb l’heterònim “Gaziel” perquè considerava que ell, que volia ser filòsof, no podia fer servir el seu nom autèntic per a una activitat tan ordinària com el periodisme. Ho explica ell mateix a “Tots els camins duen a Roma”, les seves imprescindibles memòries. Després va resultar que aquesta “activitat tan ordinària” li va proporcionar la sustentació tota la vida i va acabar sent molt més conegut com a Gaziel que no pas com a Agustí Calvet, coses del destí.
Tenim el cas de Jerónimo de Pasamonte, que va signar una segona part del “Quixot” amb el nom d’Alonso Fernández de Avellaneda. Pasamonte va escriure aquest “Quixot” apòcrif com a venjança a la ridiculització que fa d’ell Cervantes en la primera part del “Quixot”. Cervantes, a la vegada, el ridiculitza perquè Pasamonte, en les seves memòries, s’havia atribuït heroïcitats de la batalla de Lepant que sembla que corresponien a Cervantes. Com es pot comprovar, això de la literatura és un embolic constant!
Hi ha autors que signen amb el nom propi però que es reserven l’ús del pseudònim en funció de la temàtica, com és el cas de Manuel de Pedrolo, que va publicar amb el seu nom obres de ciència ficció, de novel·la negra i de tots els gèneres literaris coneguts però quan es va haver d’encarar amb la novel·la eròtica va fer veure que allò ho havia escrit un tal Marc. És veritat que Pedrolo no va admetre mai que “Els quaderns d’en Marc” fossin seus, però potser ho va negar perquè poc després van aparèixer “Els quaderns de la dona d’en Marc”, on les virtuts amatòries del Marc suara esmentat quedaven en entredit.
Són legió les dones que han hagut o han volgut fer servir pseudònim masculí perquè les seves obres fossin llegides sense prejudicis, des de Víctor Català fins a Fernán Caballero passant per George Sand. No són tants, però, els homes que han fet servir un pseudònim femení per publicar les seves obres. Diuen, per exemple, que qui escrivia les intervencions a la ràdio de la famosíssima Elena Francis era un home, per posar-ne un cas.
Entre els homes que s’han fet passar per dona a l’hora de publicar les seves obres tenim els tres guanyadors del recent premi Planeta, que han signat la seva obra conjunta amb el nom de Carmen Mola. Aquesta revelació, que es va produir en la cerimònia de lliurament del premi, ha suscitat una enorme esquinçada de vestidures entre el feminisme de determinades parròquies, que diuen que troben ofensiu que tres homes facin servir un nom de dona per a les seves publicacions. Curiosament, són les mateixes feministes que després afirmen que els nens han de poder decidir a quin sexe -o gènere, jo ja m’he perdut- es volen adscriure! Per tant, i perquè ens entenguem, segons elles, jo no puc publicar una novel·la amb el nom de Rita Bosch però sí que puc anar a fer-me el DNI amb aquest nom.
Jo no escric novel·les, i en cas que n’escrivís no crec que m’hi guanyés la vida, però si ho volgués fer, o si em volgués presentar a un premi, segurament ho faria amb nom de dona i faria que la protagonista fos també una dona. I ho faria per les mateixes raons que abans les dones feien servir pseudònims masculins. Per tant, entenc perfectament que tres guionistes, que sí que s’han de guanyar la vida amb el que escriuen, facin servir un nom de dona per publicar les seves obres, per evitar el que podríem anomenar els prejudicis de gènere. Nomes cal donar un cop d’ull al catàleg de Netflix, o anar a veure l’última pel·lícula de James Bond, per saber de què estem parlant!