Joan Roma i Cunill
Estem en un país afeccionat a la burocràcia més absurda i, malgrat tot, s’incompleixen les normes que la regulen, sense cap càstig per als incomplidors.
M’explico. En multitud de tràmits es fixen 30 dies per resoldre un expedient, donar resposta a una petició, concedir una llicència, un permís o qualsevol altra cosa. Fins i tot, en molts casos, la no resposta en el termini fixat pressuposa la concessió o denegació automàtica. Ningú en fa cas. I pobre del que en faci, perquè es pot trobar amb problemes immensos.
És a dir, ja no ens refiem ni de les pròpies normes perquè qualsevol funcionari pot al·legar un incident determinat, per dir que el termini s’ha allargat de manera automàtica. I ja està. Tema resolt. No hi ha càstig per als incomplidors, no hi ha seguretat jurídica per als administrats. Així estem i així continuarem mentrestant no arribi algú amb ganes de posar ordre i concert en totes les administracions. No val posar ordre en una, perquè les altres la farien inviable.
Al final, no quedarà altre remei que penalitzar la mala praxi, amb càstigs durs i permanents en el temps. Qui no compleixi amb els tràmits que té encomanats ha de ser apartat del lloc on exerceix i passar-lo a tasques allunyades de la resolució d’expedients. Si voleu a fer fotocòpies, traslladar paquets o pujar i baixar expedients. Tot, menys contacte amb els administrats.
El tema pot semblar banal, però no. És extremadament greu perquè suposa incompetència generalitzada a nivell d’administracions. I aquesta incompetència grava tot el funcionament de les activitats privades i públiques. Uns exemples per entendre de què parlo.
Si un emprenedor va a un ajuntament per demanar llicència per a una activitat determinada, ha de tenir clar quina documentació necessita i quins terminis té disponibles. No se li pot dir que, segons com, els tràmits duraran de dos a tres anys, perquè uns departaments contesten al cap d’1 mes; altres, al cap de 2, i altres en tarden 5 o 6, fins al punt que, a vegades ,quan el darrer arriba, el primer ja ha caducat, i l’ha de tornar a demanar.
I, fet tot el recorregut, pot molt ben ser que no s’hagin posat d’acord alguns d’aquests departaments i li acabin denegant la petició, per contradiccions entre normatives del propi Govern. Això que per a alguns pot semblar exagerat, passa dia sí, dia també, en multitud de temes lligats a llicències mediambientals, urbanístiques o d’activitats turístiques.
Ara mateix podria exposar tramitacions “eternes” de peticionaris de permisos de residència i treball, per arrelament social, que tarden 3, 4, 5 mesos a ser resoltes, per part del departament de Drets Socials. Ningú és capaç d’explicar com pot ser que la revisió de 4 ( quatre) senzills documents pugui durar mesos. Sí, poden dir que n’hi ha uns centenars a cada província, però és que tres o quatre funcionaris, a raó de deu minuts per expedient, poden resoldre’n uns centenars cada mes. Doncs, no. I no passa res. Ningú plega, ningú és expulsat, ningú és castigat. Per què treballar, si ningú ho controla?
Quan parlo d’aquesta mala praxi, penso especialment en el Govern de la Generalitat, amb el qual he batallat durant anys i, a dia d’avui, ja retirat de primera línia, continuo fent-ne un seguiment, sense cap millora a la vista.
Tampoc és que el Govern Central sigui una joia, perquè tenen algun ministeri que fa la competència als cargols (em refereixo als animals, ben coneguts per la seva lentitud ). Amb tot s’hi veuen alguns ànims de millora i transformació que caldrà comprovar en els propers mesos i anys. Hi ha molta feina a fer.
I on les coses estan més que verdes és en l’àmbit de la justícia. Aquí sí que pocs moriran d’infart. Tot va al seu ritme, seguint amb pas ferm, de taula en taula, resolent els expedients amb una parsimònia infinita. Res destorba l’ambient, res destorba la calma i, si algú té pressa, que s’hi posi cotó fluix. Si algunes sales resolen vint expedients al mes, i altres en resolen vuit, no passa res. El ritme és el ritme, i aquest és sagrat.
Doncs, no hauria de ser en cap de les administracions, perquè és una vergonya la burocràcia que patim, i la manca de reacció en uns moments en què tot demana agilitat. O polsem tecles de responsabilitat, resultats i terminis, o imposem càstigs exemplars. El que no pot ser és no complir les pròpies normes, sense cap penalització. Així estem.
