Josep Ballbè i Urrit
A mig corriol o viarany és una forma original del tradicional “a poc a poc i bona lletra”.
En el lloc de la “passa curta”, alguns parlen de “pas de pardalet”. Un bon consell abans d’endegar una tasca/repte complicat i difícil! La pressa, els nervis i la precipitació no porten enlloc. Tots tres solen ser mals consellers. Contravenen el nucli essencial del sempre famós seny català. A la llarga o a la curta, al cap i a la fi ho escenifico amb el sentit de la dita equivalent al “no féssim una sortida de cavall i aturada d’ase”.
Un bon camí sempre és drecera. El més curt no sempre és el millor ni és pas marrada. Encetant-lo decididament, ens projectem a l’equador del seu recorregut. Començant abans, no perdem de vista una recomanació paral·lela: “Per fer tard, no cal córrer”. En tot cas, val la pena no encantar-se en els prolegòmens i tibar d’empenta inicial. Per contra, deixant-nos vèncer pel dubte o la por a l’esforç, comprem totes les paperetes d’un fracàs gairebé anunciat. Arrencant tard, altres participants en una metafòrica cursa ens passen davant: “Non progredi, regredi est”. Anant així, clonem “el viatge del peresós, que per un camí en fa dos”.
Tot plegat no deixa de ser una recomanació en ferm per no precipitar-se en tasques que requereixen molt de temps. No s’hi val a badar. A nivell bíblic, recordo la paràbola de les verges nècies i prudents. Potser millor en diria de les desassenyades i les que realment ho són. A mitjanit, quan es presenta l’espòs, les primeres imploren a les altres que se’ls doni un bri d’oli per nodrir llurs llànties.
Un exemple val més que les mil paraules d’una xerrameca inútil i buida. No podem deixar-nos seduir pels cants de sirena. Advoquen per una vida fàcil i són valors contraris al requeriment de posar molt de coratge i poca por en les coses que se’ns van plantejant durant el pas per aquest món. Bo i reprenent la inoblidable vivència del Camí de sant Jaume, em ve de gust enllaçar-ho amb versos d’una memorable cançó del Noi del Poble Sec: “Cal carregar la guitarra a l’esquena/i tornar a fer el camí/que un vespre gris remuntant la carena/em va dur fins ací… Me’n vaig a peu, el camí fa pujada i a les vores hi ha flors”. No ho interpreto d’altra manera que amarar les nostres accions dessota l’esperit i la rauxa del bon pelegrí.
