Josep Ballbè i Urrit
D’adagis sobre el temps, n’hi ha un munt. A tots els idiomes. Àdhuc en llatí, una llengua “morta”.
Com ara aquell que diu “fugit irreparabile tempus”. Una frase presa d’uns versos d’en Virgili, que ve referida a la fugacitat de la vida… Ben aviat l’home va començar a mesurar el temps. Tal vegada amb la falsa il·lusió d’atrapar-lo. Fins i tot alguns monuments megalítics de la prehistòria es projectaven en relació amb el cicle solar. No endebades l’home cercava la immortalitat.
Espigolant dins l’antigor, el temps és com un pèndol. Algun col·lega meu em fa xantatge sorneguer –amb el meu cognom– i em crida com a “va i ve”. Bromes a banda, si més no fa per tal que tingui molt clar que –en aquesta vall de llàgrimes– hi som de pas. Raó per la qual l’afecció al diner o els béns materials no té cap mena de sentit. Parlar d’aquests conceptes a dues setmanes de les diades de Tots Sants i difunts entenc que esdevé molt necessari…Tot i que mai no he entès el motiu pel qual massa gent tan sols recorda els qui ja no hi són per aquestes dates. El tema donaria fil per a una altra columna.
La naturalesa és cíclicament repetitiva, com els costums i les modes. Tot té una mena de “bis” al cap d’un temps, en base a aquella dita del “roda el món i torna al born”. Les modes van i venen. Tornen a passar, però l’home és l’únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. No vol prendre consciència que ben bé som atrapats en el temps. Tot i això, mira que se’ns donen oportunitats per assumir el concepte o criteri fugisser del nostre pas per aquest món.
En relació amb el “tempus fugit”, el darrer sentit em mena al “carpe diem”(aprofita el moment), de n’Horaci. Sense perdre de vista el “festina lente” (afanya’t, poc a poc). Aparentement, s’hi combinen idees teòricament contradictòries. Potser es copsarà molt millor amb l’equivalent castellà del “vísteme despacio, que tengo prisa”.
Reprenent el fil inicial, en acabar diré que hi ha rellotges ubicats en campanars d’esglésies amb citacions per sucar-hi pa… Com ara “omnes feriunt, ultima necat” (totes fereixen però la darrera mata). La seqüència del que vivim no sol oferir grans sorpreses. Per tant, ens hem d’adaptar a adquirir experiència del que passa i reaccionar com cal. Al cap i a la fi, tard o d’hora tot retorna… I ens paguen per pensar.
