Salvador Cardús Ros
On posaríeu molins de vent –aerogeneradors d’energia– al nostre entorn comarcal? La pregunta és rellevant per molts motius, i més ara que el preu de l’energia s’ha encarit de manera brutal a causa de la seva dependència de les fonts fòssils, com ara el gas.
Catalunya no ha fet els deures en qüestió d’energies renovables, tal com va posar de manifest la jornada celebrada la setmana passada a la seu de la Cecot. De manera que la nostra dependència energètica, a més del preu, comportarà la instal·lació de tres grans línies de molta alta tensió (MAT) perquè s’haurà de portar de l’Aragó que, mentre aquí discutíem si els molins feien bonic o si les plaques fotovoltaiques feien nosa, allà s’han espavilat.
Que ningú no s’alarmi: el mapa de potencial eòlic de Catalunya, segons l’informe de Vórtex de 2016 per al departament de Territori i Sostenibilitat, no assenyala que la nostra comarca sigui especialment adequada per instal·lar-hi molins de vent. En canvi, pel que fa a plaques fotovoltaiques, a més de teulades dels habitatges particulars, sí que tenim un munt de naus industrials que en podrien instal·lar. No conec cap estudi sobre el potencial que se’n podria obtenir, però segur que és molt alt i que donaria a la ciutat una gran capacitat d’autoabastament energètic.
Els experts assenyalen diverses causes que expliquen que la regió que havia sigut un “motor d’Europa” els anys 80 i 90 ara s’hagi convertit, en qüestió d’energies renovables, en el vagó de cua no tan sols a Europa, sinó també a l’Estat espanyol. D’una banda, hi ha manca de lideratges polítics forts capaços no tan sols de desencallar projectes, sinó d’impulsar-los. Tant a nivell de país com en l’àmbit local. De l’altra, i davant d’aquest buit, hi ha les grans resistències conegudes amb les inicials angleses NIMBY, és a dir, “en el pati de casa, no”. És a dir, que fem grans discursos ecologistes, però a l’hora de concretar projectes apareixen tota mena de resistències. Penso en les que darrerament ha provocat un projecte per instal·lar molins de vent al mar, a molts quilòmetres de distància de la costa a l’alçada de Roses.
I, d’aquí, la pregunta: els vallesans, els terrassencs, també respondríem amb un “al pati de casa, no”? Naturalment, no parlo de posar molins a dalt la Mola o al Montcau. Ni a Castellsapera. Però ens faria tan mal d’ulls veure’n a Vista Alegre o a Coll Cardús com per boicotejar-los? Tampoc no dic d’instal·lar parcs de plaques fotovoltaiques en polígons industrials que han de permetre créixer en capacitat industrial, ni de posar-los allà on es vol recuperar vinya. Però quins projectes tenim per instal·lar-ne a les teulades de les naus industrials existents o per exigir-los en les futures teulades?
Lamentablement, hi ha poca informació seriosa, contrastada, i molta propaganda desorientadora. Segons un estudi d’ Eolicat, la majoria de poblacions on ja s’han instal·lat parcs eòlics n’estan satisfetes i no voldrien que els desmantellessin. I no cal dir que hi ha un gran acord sobre els avantatges de les compensacions econòmiques que n’obtenen els municipis. A l’Eix 97 de l’actual Pla de Govern es desenvolupen fins a 23 iniciatives per fer una Terrassa “energèticament eficient i 100% renovable”. No passem gaire del millorar, estudiar, promoure… Hi ha realment qui estigui liderant aquest àmbit tan transcendental? S’ha avançat gaire? Seria bo que el govern local ens n’informés. El desafiament és gran i greu.
