Josep Ballbè i Urrit
Al llarg de la meva vida laboral, vaig tenir la sort de no tenir caps cabuts. Ho dic en el sentit de l’autoritarisme o el control excessiu.
Procurant guanyar-me la confiança de cadascun d’ells, me’n sortia prou bé. No m’importava que em pressionessin força, en el sentit d’engaltar-me força feina. A poc a poc, però, imprimint un cert grau d’estima per la tasca encomanada, feia per trobar-m’hi còmode. Alhora, el nord del meu criteri anava en la direcció de retre el millor servei possible al client. Em costa entendre, pocs anys després, que el client bancari hagi esdevingut un ninot, amb menys valor que un zero a l’esquerra.
També em pregunto el motiu pel qual els empleats d’aquestes entitats no es rebel·len contra la decisió patronal d’actuar contra l’ètica comercial del bon servei tradicional a la clientela. Estic tip que, tot sovint, el conjunt d’empreses de serveis es passin pel folre del clatell el respecte al nucli central del seu negoci. Entenc com una presa de pèl les enquestes de satisfacció i algunes respostes de llurs serveis d’atenció al client a les queixes que reben.
En aquest sentit, em ve “clavat” i em quadra el text que acabo de situar al títol de la columna. La llibertat és quelcom tan preuat i bàsic que cal reivindicar-la sense defallir. Des de la meva perspectiva de jubilat, sóc jo qui disposo i organitzo el meu temps. Com a client d’un banc, no puc permetre que m’enredin estrafolàriament, a mà armada. Que un altre decideixi per mi, triant opcions errònies, desajustades, injustes i burlesques.
Cap animal lliure no necessita cabestre. Tan sols quan són en captivitat o els utilitzem en feines agrícoles feixugues i els sotmetem: “A bèstia solta no li cal cabestre”. O bé “bou sense cabestre es llepa allà on vol”. La llibertat és el tresor més gran de l’home. Ben per damunt de qualsevol altre. Per a Jean-Paul Sartre, el fet de no estar condicionat per cap diferència sociocultural o econòmica és fonamental i innegociable. Per tant, la teva llibertat acaba on comença la meva. Això ho ha d’assumir la banca que queda –cada cop més concentrada– després de l’escabetxada derivada del “crash” de Lehman Brothers… “and others”, de 2008… Si els banquers espanyols insisteixen a provocar la gent, per la meva part m’entestaré a esvalotar el personal.
Els pagarem amb la mateixa moneda. Sobretot segons la tesi del “tal faràs, tal trobaràs”.
