Josep Ballbè i Urrit
Aquesta és una frase antològica, la paternitat de la qual correspon al poeta Charles Pierre Baudelaire.
Un autor maleït a la seva època, per raons que ara no vénen al cas. Tenint en compte que nasqué l’abril de 1821, és bon moment per recuperar el seu record. Dos segles després, el nucli del seu mestratge esdevé ben escaient. Malgrat morir jove (als quaranta-sis anys), tota la seva obra reflecteix una fondària espaterrant. A banda de la poesia, també va brillar i destacar força al camp de la crítica artística i l’assaig.
Fidel al meu esquema habitual d’aportar rivets filosòfics a la vida, segueixo pensant que hi ha massa gent que viu esmorteïda al bell mig d’una rutina diària malaltissa. Els seus dies van caient impertèrrits dessota l’encefalograma pla d’un devenir sense un sol repte o il·lusió per la qual lluitar. La pandèmia encara ha fet créixer exponencialment llur nombre, dissortadament. Moltes hores de televisió i cap lectura entabanen el personal. Després, els manca criteri.
“No es pot oblidar el temps d’altra forma que fent-lo servir/a no ésser esclaus del temps, embriagueu-vos! Amb vi, poesia o virtut, al vostre aire/El plaer ens malgasta, mentre que el treball ens fortifica/Cada minut que passa ens esclafa la idea i sensació del temps… I tan sols hi ha un parell d’eines per fugir d’aquest malson i oblidar-lo: el plaer i el treball…” Aquest reguitzell de pensaments d’en Baudelaire incideix a arrelar la noció/creença que el temps és or. No és ètic, per tant, malbaratar-lo improductivament.
Al bell mig d’aquest escrit, no puc deixar d’harmonitzar el concepte de la jubilació i el de voluntariat. Algunes persones grans que ja són fora del mercat laboral s’aixopluguen dessota l’excusa dels néts per dir que no poden esmerçar temps propi i no remunerat a benefici d’altri.
D’hores, en tenen tantes com volen, tanmateix. De ben segur que mai no s’han aturat a pensar-hi. En aquest entorn, la vivència de “donar” temps a canvi de no res és molt gratificant. Més encara –i acabo amb un darrer escrit del nostre personatge– “per unes hores, no hem de posseir el silenci, sinó el repòs”.
