Salvador Cristau i Coll
Aquesta és una frase del sant rector d’Ars, sant Joan Maria Vianney, que descriu bé la realitat d’aquest misteri, el misteri del sacerdoci.
Perquè és el Senyor qui, en la seva misericòrdia, ha mirat amb amor el món, els homes i dones que hi viuen immersos en la foscor, sense trobar sentit a les seves vides i crida uns germans seus, com va cridar els apòstols, a seguir el camí de Jesús per ser portadors de la llum i la pau al món. Quan ens sembla que estem envoltats de tempestes i terratrèmols en el món i l’Església, quan de vegades ens sentim impregnats d’un cert pessimisme que no deixa de ser també manca d’esperança, resulta que diumenge passat vam viure l’experiència de la presència del Senyor, d’un miracle que es realitzà davant dels nostres ulls. Un esdeveniment eclesial que ens mostra que l’Esperit Sant continua actuant a l’Església.
Sí, perquè, aquest diumenge 10 d’octubre, quatre joves seminaristes del nostre seminari diocesà van ser ordenats preveres, és a dir, foren configurats amb Jesucrist sacerdots pel sagrament de l’orde que reberen.
Què pot significar això per a nosaltres, cristians de l’Església diocesana de Terrassa? En el llibre del profeta Ezequiel trobem un passatge impressionant. El profeta va veure un camp immens ple d’ossos secs i amuntegats. Però per la invocació de l’Esperit Sant tots aquells ossos amb els seus cossos van reviure, es van posar drets i van prendre nova vida (Ez 37,1-14).
Certament de vegades pot semblar que gairebé el món no té solució, però resulta que quatre joves de les nostres parròquies que fa ja alguns anys van sentir en els seus cors la crida del Senyor donen una resposta com la del profeta Isaïes: “Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: ‘Qui hi enviaré? Qui ens hi anirà?’. Li vaig respondre: ‘Aquí em tens. Envia-m’hi’” (Is. 6,8).
Davant la secularització que ens envolta, davant el dolor de veure tants germans i germanes nostres allunyats de Déu, apartats de la seva llum, davant la manca de fe en el món, en la cultura i en l’ambient que respirem, davant del materialisme i la dictadura del consumisme, davant del mal que oprimeix i manté esclavitzats tants cors, podem certament deixar-nos abatre pel desànim i quedar-nos amb els braços creuats pensant que no hi ha res a fer.
Però podem també aixecar-nos mirant més enllà del que veuen els nostres ulls i esmerçar el que tenim de vida per fer present Déu i el seu amor en el món i entre els homes i dones que hi viuen. Podem treballar amb esperança allí on el Senyor ens ha posat, en el temps i en el lloc que ens toca viure, i confiant en la seva paraula, donar testimoni amb la nostra vida del que creiem, som i vivim.
Això és el que aquests nois, ells, han escollit de fer. És un testimoniatge i un estímul per a nosaltres. I som nosaltres que hem rebut el baptisme i hem estat també enviats al món que toca també donar la nostra resposta.
