Josep Ballbè i Urrit
Una setmana després d’encetar octubre, tenim la primera de les dues mares de Déu del mes.
Cinc dies més tard, vindrà el Pilar: la Mare de Déu del Pilar, que jo considero patrona dels “manyos”. Sense cap altra connotació política envers l’imperi espanyol o les seves antigues colònies. Un entorn en el qual confesso que no tinc res a celebrar. El temps pren progressivament el to tardorenc. Val molt la pena que sigui així. Alhora, a ésser possible, que vagi fent remulladetes d’una certa entitat. En aquest punt, heus ací un primer adagi prou escaient: “Mare de Déu del Roser, deu-nos aigua si ens convé”. Ens anirà de conya. De pas, farà contents els boletaires, que volen omplir llurs cistells.
La imatge que la representa sol dur un rosari a les mans i anar guarnida de roses. El seu nom tant prové de la planta que ens dóna roses com del rosari, en català medieval. De fet, els rosaris primitius s’elaboraven en cercles amb roses, com a oferiment a la Mare de Déu. Val a dir que, fins a finals del segle XVI, el seu culte i devoció es limitaven als convents dominics. A partir, però, de la victòria a la batalla de Lepant, hom cregué que fou gràcies a ella. Això va fer créixer exponencialment el seu culte a nivell popular.
Escrivint, em ve a la memòria un poema amb lletra de Johann Wolfgang von Goethe i música de Franz Schubert: “Una rosa el nin trobà/rosa de bardissa/fresca i tendra el va encisar/i ell, bo i ple de goig anà/vers la flor que encisa./Rosa, rosa, roja flor/rosa de bardissa”… Fusionant el rerefons religiós amb la tradició paremiològica, veig lligams interrelacionats entre una i altre vessant. Malgrat que pugui ser un tema que rellisqui olímpicament a molta gent, tibo d’un altre refrany: “No hi ha dissabte sense sol, ni vídua sense dol, ni donzella sense amor, ni partera sense dolor”. Qualsevol repte que costa implica i requereix bona dosi d’esforç, dedicació,constància, patiment i suor.
Què vull referir o insinuar? Ni més ni menys que tal vegada un dels missatges que detrauria de la festa d’avui (la Mare de Déu del Roser) rau que no hi ha gaudi (vull dir, metafòricament rosa) sense dolor (espina). El progrés i la comoditat de la societat moderna han provocat –en certes persones– un pòsit d’abandonament relaxat, que engendra abúlia. Cal posar-hi afecte i clavar colzes. No sent així, “no podem demanar la lluna en un cove”.
