ANDER ZURIMENDI, periodista
Un record en la mort de Jaume Oller, ànima i propietari de la taverna el Porró, situada al carrer de la Palla.
Feia mesos que ja no vèiem en Jaume pel Porró. I feia uns anys que havia començat a trepitjar el bar, poc després d’arribar a viure a Terrassa als volts de 2014. O millor dit taverna, la qual em va agradar molt des del primer vespre de ser-hi. Era hivern, segur. Entrar-hi entre setmana era reconfortant, en una Terrassa que es tanca a casa amb el fred (i el canvi d’hora) i no torna a treure el cap fins a la primavera. Però el Porronet (alguns amics i jo sempre l’hem dit en diminutiu) és un lloc càlid, probablement perquè tot és de fusta. I, de tan petit, que no té ni una taula a dins, així que els vinets te’ls prens dempeus. La barra plena de pintxos. L’ambient de taverna. I en el bell mig d’un carreró per a vianants. Ho vaig pensar immediatament: és el més semblant a estar “de potes” a qualsevol casc antic del País Basc.
I qui hi ha darrere de la barra és igualment d’important. És el caliu de la quotidianitat. En Jaume Oller ha estat un d’aquells taverners amb “savoir faire”, ànima d’un bar que va impregnar d’un punt canalla. Cadascú té les seves vivències. Les meves són un vespre d’hivern amb la meva “ama” (la mare, que havia vingut a visitar-me), picotejant alguna cosa al Porronet. En Jaume que ens sentia, encuriosit, va acabar parlant de Bilbao amb ma mare. I, quan va ser hora de tancar, va abaixar la persiana i encara vam quedar dins petant la xerrada, ballant Mecano i apurant l’ampolla de vi.
I així es va tornar una taverna clàssica del nostre recorregut. Hi hem obert sidra (amb aquella andròmina amb motor que t’ajuda a llançar-la com els asturians), hi hem celebrat algun aniversari en petit comitè, ens hi hem discutit de política. No em semblava gens estrany veure en Jaume alguns dissabtes al matí, a la terrassa del Cresol del Mercat, compartint una copa de cava amb els seus amics. És com una xarxa de taverners. El Jordi del Cresol tenia abans el restaurant al Pare Llaurador, vora del Riazor. Alhora, al bar del David era fàcil de veure en Salva, del Reina Victòria. I també en Lluís, de l’antic Colmado (ara el Lluís i Tu, traslladat al carrer de la Palla). I, encadenadament, allà l’Alfons, del Fora de Carta. I d’altres. Tots ells taverners. Fent una xarxa informal. Mai m’ha estranyat que fos així.
L’estiu passat, el Jaume i la resta de companys del Porronet van participar a “Joc de cartes” (TV3), en l’edició duelística entre Terrassa i Sabadell. Va guanyar el Porronet i, durant dies, tots felicitàvem en Jaume. Era notori: estaves fent un beure en una de les botes de la terrassa i veies com en Jaume estava a cada moment envoltat de clients, que li feien copets carinyosos a l’esquena.
Un d’aquells vespres a la fresca, de 2020, devia de tenir jo la pressió baixa i em vaig desmaiar davant la porta. Just havia pres una cervesa, així que no podia ser que anés “piripi”. El Jaume ho va veure clarament i, després d’alçar-me les cames al seient d’una cadira, em va portar aigua amb sal perquè m’anés despertant. Són els que veuen la jugada, els que es mouen bé davant i darrere la barra. Cadascú amb els seus records. En la mort de Jaume Oller, avui fem elogi dels taverners
