Opinió

Ciència-ficció o ciència-terror?

Rosa Ferrer

Recorden la pel·lícula “2001: una odissea de l’espai”? Aquesta pel·lícula em va fer i encara em fa pensar. Si no l’heu vista, mireu-la.

Bona música i presentació espectacular, la resta, ja la descobrireu. “2001: una odissea de l’espai” és una pel·lícula de ciència-ficció del 1968, dirigida per Stanley Kubrick, tracta temes com l’evolució humana, la intel·ligència artificial, el futur i la vida extraterrestre; en la pel·lícula podem veure com la intel·ligència artificial es revolta contra les persones, que no poden aturar-la, acaba matant i destruint-ho tot. Quan es va estrenar, pensar que una màquina pogués prendre decisions pel seu compte era per a molta gent impensable, per això la paraula ficció ara ja no és així.

Sabem que, fa uns anys, la borsa de Nova York va tenir un bon ensurt quan el seu sistema informàtic, és a dir la seva intel·ligència artificial, va començar a vendre i comprar esbojarradament i no podien aturar-ho. També hem sabut, concretament el 28 de maig d’aquest any, que l’ONU (Organització de les Nacions Unides) va fer un informe sobre un atac de drons a humans el mes de març del 2020, sense que s’hagués donat l’ordre, diu concretament que: “La seva IA (intel·ligència artificial) autònoma va decidir l’atac”. Mireu quines maquinetes més llestes que estan fent. Oi que ja no ho veiem com a ciència-ficció? Oi que és més ciència-terror?

És genial que les persones utilitzem els avenços en les eines informatitzades per treballar millor, poder fer una intervenció quirúrgica amb més precisió i menys danys és fantàstic, ara bé sempre ha de ser pensada i dirigida pel cirurgià especialitzat, no per una intel·ligència artificial sense sentiments ni emocions que pot, per un augment o baixada sobtada de corrent o bateria, actuar pel seu compte i vés a saber quina bestiesa dur a terme.

Les màquines han d’estar al servei de les persones que són, en definitiva, qui les han d’utilitzar per millorar la seva feina, no per posar-les en marxa i donar per fet que ho faran tot perquè ja estan programades de forma “intel·ligent”, ja han començat a rebel·lar-se, esperarem a veure si, com a la pel·lícula, prenen decisions que acabin comprometent la vida?
Recordo la primera vegada que un alumne, quan els explicava la importància d’escoltar, observar, utilitzar l’olfacte si feia falta, etc., em va dir: “No cal fer tot això, ja tenim els protocols que unes persones molt sàvies van fer perquè no haguéssim de perdre tant temps!”. Aleshores, li vaig contestar: “Et sembla que la idea d’aquestes persones tan sàvies era anul·lar el teu pensament crític i el desenvolupament de la teva intel·ligència?”. “No, suposo que no”, em va contestar. Clar que no!, també he parlat ja de protocols i ja he dit que, evidentment, són útils i molt, si s’utilitzen per al servei de les persones, mai per substituir el nostre pensament crític. El mateix penso de la intel·ligència artificial, útil?, molt si està al servei de les persones, i molt perillosa si el que es vol és que les màquines substitueixin els professionals prenent les decisions.
Estic a favor de tots els avenços que puguin millorar la qualitat de vida en tots sentits, ara bé si el que es pretén amb aquests avenços és que les màquines anul·lin el desenvolupament reflexiu, crític, emocional i que substitueixin la mà que fa una carícia, la mirada que llegeix la mirada, l’oïda que percep el que no es diu, és a dir tot allò que ens defineix com a humans, aleshores no m’agrada, això no!

Alerta!, molts dels nostres joves i infants ja estan vivint en un món virtual on predominen la violència i el tot és igual perquè els robots i superherois sempre tornen perquè són invencibles i tenen poders especials, un món en el qual l’intercanvi amb els amics passa per les pantalles encara que estiguin en un mateix lloc, on la relació persona a persona, les xerrades, etc. s’estan perdent. Què faran el dia que fallin les tecnologies i hagin d’actuar sense dependre d’elles?, no serà que per donar-los molt els estem deixant sense les seves pròpies ales per volar amb llibertat?, esteu segurs que no els hem abocat a un tipus d’esclavatge molt pervers? Esclaus de les màquines, de les pantalles, del: “A veure què diu la màquina que s’ha de fer”.

Fa uns anys uns quants cotxes varen acabar en el fons d’un gran esvoranc, si no recordo malament a Alemanya, senzillament perquè el GPS no tenia la informació que la carretera era tallada per obres, i aquells conductors es guiaven pel GPS i no van valorar o ni van mirar els senyals de la carretera…, és aquest tipus de vida el que volem deixar als nostres fills i néts? Pensem-hi.Pensem-ho i molt, ja que es tracta de salut mental i no anem massa bé en aquest tema.

To Top