Salvador Cardús Ros
Vaig llegir, amb sorpresa, que el govern de la ciutat, i en particular la regidoria de Benestar Animal a mans de Noel Duque, havia decidit que el Centre d’Atenció d’Animals Domèstics (CAAD) passés a ser gestionat per una entitat privada després de posar-lo a concurs públic.
Fins ara, el CAAD era portat per l’empresa municipal Eco-Equip, al qual destinava deu persones. He dit “amb sorpresa”, no pas amb malestar o indignació –d’entrada, jo sóc molt partidari de la col·laboració público-privada–, perquè la decisió em sembla que va en contra del discurs habitual de moda de voler-ho gestionar tot amb empreses públiques: aigua, menjadors escolars, hospitals o transport públic, entre més.
Però la meva sorpresa encara feia curt perquè qui ha sortit a defensar-ne la gestió pública actual ha estat el PSC amb un argument de riure. El regidor socialista Javier García ha dit que la gestió pública garanteix millor els drets dels animals. Francament: si no es donen dades concretes, semblen només ganes de portar la contrària per fer notar que l’oposició existeix.
Tot plegat obliga a tornar a fer algunes reflexions per desfer confusions.
Així, cal distingir clarament allò que és un servei públic de qui el gestiona. Un servei públic –les condicions del qual són establertes per la institució que n’és responsable– pot ser gestionat per una empresa pública o concertant-lo amb una empresa privada. El servei, en ambdós casos, segueix sent públic. Passa, però, que el debat sobre la col·laboració público-privada sempre està enverinat per raons ideològiques –allò dels “principis”– més que no pas per raons pragmàtiques, d’eficiència, de qualitat i de preu.
En general, la gestió pública té problemes a causa de la burocratització dels processos i de les temptacions de prevaricació poc o molt dissimulades. A més, sovint resulta més cara que una gestió concertada amb una empresa privada experta i eficient. És clar que la gestió privada també pot tenir problemes si no compleix les condicions de qualitat que li són exigides. Però llavors, simplement, cal exercir una vigilància i control estrictes. A mi, quan es tracta de diners públics –és a dir, també dels meus–, prefereixo els arguments pragmàtics que no els principis ideològics.
I, per tant, si un servei públic concertat amb una empresa o organització privada pot garantir millor resultat a un preu més ajustat, no tinc cap dubte de qui vull que el presti. La deficient cultura política del nostre país, però, fa que triomfin els principis ideològics -que obtenen els avantatges de tot discurs demagògic-, per sobre de les raons pràctiques que sempre són més tècniques i difícils de valorar sense una bona informació.
Ara mateix, quan el govern català ha proposat fer gratuït el nivell escolar públic de P2, tal com recollia la petita enquesta de divendres d’aquest diari, tothom s’hi mostra d’acord. Llàstima que quan el govern anuncia la mesura no digui, també, què costarà i en quina quantitat apujarà els impostos per pagar-la, o de quina altra partida pensa treure aquests diners. I això sense comptar amb el col·lapse i irritació que es poden produir per manca d’oferta, per l’efecte que pot tenir en els centres privats i sense parlar de quines garanties de qualitat s’oferiran. Qui sap si, amb tota la informació davant, no tothom hi estaria tant d’acord!
No sóc il·lús i sé que les eleccions es guanyen més per la propaganda ideològica que no pas per la competència gestora. I, per tant, mentre no millori la cultura política general i l’exigència i disponibilitat de bona informació, la bona gestió té les de perdre. Fins i tot a costa d’haver de pagar més per un servei pitjor.
