Joan Roma i Cunill
L’art o, si voleu, l’ofici de governar ha d’estar ple de prudència i sentit comú. També de proporcionalitat, com perquè la gent entengui les decisions que es prenen.
Del contrari es cau en exageracions i incomprensions que no porten a cap bon final.
Ho dic, a la vista de multitud de decisions, preses amb motiu de la pandèmia, en temps de calor excessiva o per contenir festes i altres esdeveniments. Massa sovint hi ha la temptació de resolucions radicals, sense les degudes explicacions ni les desitjades proporcions.
La via de “tancar-ho tot” sembla més adient i fàcil que la de buscar sortides més relaxades i més adequades. Posem-hi alguns exemples per fer més comprensible el que vull dir.
Davant onades de calor, no trobo bé tancar cursos fluvials, embassaments i altres espais de lleure on la gent pot anar-se a banyar o a prendre el sol, deixant clar que no es poden fer activitats perilloses, com barbacoes, focs o similars.
I per què no es pot anar per camins rurals a fer caminades sense anar bosc a través? És que suposa algun perill caminar? Les sabates suposen algun perill? El mateix podria dir per a acampades en llocs adequats, habitualment permeses, deixant clares les regles de joc?
Per què els pagesos han de deixar de fer treballs de camp, si han pres les degudes precaucions ? En fi, hi ha altres exemples, però aquests són suficients per exposar algunes de les decisions preses des del Govern, pensant que són indispensables per evitar incendis o perills adjacents.
Ja sabem que governar no té res de fàcil, però la proporcionalitat i la lògica han d’imperar en tot moment, i això veiem que falla en molts casos. L’ús del medi natural ha de ser protegit i vigilat, sempre i en tot lloc, però ha de ser accessible a la gent, en general, i a la de ciutat, en particular.
Els que vivim en el món rural tenim uns comportaments molt propers a la realitat, perquè sabem dels perills i les conseqüències de cada acció humana. Però també som conscients de la necessitat de la gent de ciutat de sortir i gaudir de la natura, de manera que s’imposi sempre la prudència, però alhora el contacte amb la natura.
I determinades accions no han de ser perilloses en cap moment. Per exemple, anar en proporcions adequades a determinats indrets del país, per passar el dia, al costat de rius, rieres i embassaments, ha de ser factible. Sempre en les degudes proporcions i això vol dir acceptar les limitacions que cada territori ha establert. La massificació és negativa, tant per als propis usuaris com sobretot per a la flora i fauna de l’espai utilitzat.
El mateix podria dir per a altres activitats com les de caminades i passejades per espais oberts, sense cap activitat que comporti perill. Aquest és el tema. I això ha de quedar clar per a totes les activitats al llarg de l’any, perquè en determinades zones del país es temen més els incendis d’hivern que els d’estiu, segons com hagi estat la climatologia. Si el que diem per al món rural ho apliquem a la ciutat, també veurem com determinades activitats segurament es podrien permetre per alleugerir la sensació de prohibicions generalitzades. Tot depèn de les proporcions i les mesures de prevenció.
Aquí rau el fonament per no prendre mal. Concerts, festes, esdeveniments, en general, duts a terme en llocs adequats haurien de ser possibles. Del contrari se’n duen a terme de manera salvatge.
No he volgut mai criticar la gestió de la pandèmia, ni per part del govern central ni del de la Generalitat, perquè són gestions molt, molt complicades, i és fàcil criticar-les, sense tenir tots els elements en compte.
Ara bé, en altres circumstàncies he trobat massa fàcil, massa temptadora, la prohibició generalitzada a tota mena d’activitats. N’he posat algunes d’exemple, però en podria enumerar un grapat més, lligades a l’accés al medi natural, que en res posaven en perill la seva integritat.
El principi general hauria de ser prudència sempre, prohibició, en ocasions molt, molt determinades, i fàcilment explicables. Del contrari es cau en imposicions poc fonamentades i, per tant, poc assumibles pels ciutadans.
