Josep Ballbè i Urrit
Els diners no donen la felicitat, malgrat que sovint faciliten les coses. La dita expressa que aquell qui en té pot fer tot allò que vulgui.
Es fa servir per manifestar la llibertat del ric per comprar el que li ve de gust. També diuen que tothom té un preu i aquest pot ésser una clau d’or. Finalment, contemplem la impunitat amb què aconsegueixen les coses els rics: res no els és prohibit ni negligit. Si se’m permet anar- me’n de guió, trobo ostentós –per exemple– la processó de “cotxes fantàstics” que ens presenten els periodistes que cobreixen l’arribada als entrenaments de futbolistes d’elit. Un signe extern que reflecteix l’absoluta desproporció de la part financera dels seus contractes.
Durant la pandèmia, moltes empreses, comerços, hotels i punts de restauració han petat. Per aquests verals, la culerada les ha passat canutes en destapar-se la situació d’autèntic crebant del club. Encara sort que les autoritats esportives els han fet passar per l’adreçador del que se’n diu “fair play financer”. Fins i tot, sóc dels qui creuen que el remei de Can Barça passa per constituir-se com a S.A.
Reprenent el fil, vull pensar que no tot s’hi val amb un feix de diners a les mans. Cal trobar i aplicar –sí o sí– mecanismes que frenin l’ambició i la corrupció escampades a la societat, per tot arreu. No em canso de referir que la Covid-19 ens hauria de sacsejar esquemes prou arrelats de forma prehistòrica i hipòcrita. Ara bé, pel que fa a la vessant dinerària, és insultant i clama al cel el gran desequilibri entre els qui marxen bé i els qui malviuen com poden. Encara sort d’entitats solidàries del perfil de Càritas, Banc dels Aliments, el Rebost i altres oenegés que s’arremanguen amb l’objectiu d’apaivagar injustícies i “oblits” per part de les administracions públiques.
No pretenc provocar cap llagrimeta fàcil. Insistiré, però, en la necessitat de remoure la fredor i passotisme de molta gent que es fa l’orni i el passerell. El poder públic ha de bellugar-se. Alhora els particulars també tenim molta responsabilitat individual. Tot i això, abans de cloure el meu escrit, mentre resti un sol individu que ho fia tot a la tesi del culte patològic al diner i a la xuleria de ser el més ric del cementiri, aniré empipant i fent retronar la seva oïda. Quan es mori, dins del seu taüt li posaré un bolígraf i el seu talonari de xecs. Quan arribi al més enllà, ja cercarà on anar a cobrar. Ja, ja, ja!
