ROSA FERRER, Professora d’infermeria
Escric intentant d’aclarir-me, continuo sense entendre com estem funcionant, millor dit com podem seguir funcionant ignorant la història.
Parlo de la història de la medecina, ja que sense tenir-la present repetirem errors, ensurts, angoixes, etc. Sento repetir-me, sé que vaig escriure sobre la importància de recordar la història, però el que vaig vivint dia a dia m’hi porta una i una altra vegada, jutgin vostès.
Aquesta setmana he tingut una conversa molt interessant amb un professional de la salut que respecto tant com a persona com per la seva qualitat professional. Francament m’ha sorprès molt com enfocava el tema de la pandèmia. Al començament de la conversa, m’explicava com ha estat de difícil fer front a aquesta maleïda pandèmia, cosa que tots sabem que és ben cert, l’estrès que ha comportat a tots nivells, totalment cert també. Em va preguntar com ho havia vist jo. Vaig mirar els seus ulls (per veure si realment volia saber el que jo pensava) i li vaig preguntar: “Vols que et digui la veritat?”
Mirant-me també als ulls em va dir que sí. “Mira ho he vist desorganitzat i amb una sensació de tristesa i impotència per tanta gent desatesa pel fet de tenir un problema que no era Covid-19”. Amb els ulls molt oberts em va contestar: “És clar que era tot desorganitzat, ningú s’esperava una cosa així, com ens podíem esperar una cosa així. Tu saps com de greu és la Covid-19? La gent és mort patint molt! Mai a la vida hauríem pogut imaginar que pogués passar una cosa així! Per què em mires així”, em va preguntar.
Evidentment que no dubto gens ni mica que ha mort molta gent i patint. Ara bé els que han mort d’altres malalties, no havent estat atesos, també han patit molt, o és que no fa mal un infart, un càncer, un ictus, una peritonitis, etc. Continuo pensant que no s’ha sabut organitzar bé, per molts motius. Per manca de professionals, perquè no s’estava preparat, etc. I això no pot passar, qui s’ho podia esperar? Doncs mira, tots, perquè tots hauríem de tenir present que tant les epidèmies com les pandèmies són cícliques. Per tant, no ens poden trobar amb el pas canviat. No pot ser que quedi tanta gent sense atendre. Tots, tots pateixen, malalts, família, societat. Nosaltres, professionals de la salut, també patim i això no pot continuar així.
“Recordes quantes persones van morir en l’última pandèmia, la de l’any 18?”“No”, em va contestar, doncs, 50 milions oficialment, però es creu que van superar els 70. Em va dir, que ara la medecina està molt més avançada! És clar, i encara sort. Ara bé, ara estem en un món globalitzat, en aquell moment no, i a més en aquell moment hi havia 1.825 milions de persones al món, o això diu la demografia. Ara hi ha 7 mil milions. Tampoc hi havia vacunes. De fet fins a la dècada dels quaranta no n’hi va haver i la pandèmia va durar dos anys, el mateix que està més o menys previst que duri aquesta.
Se’m va quedar mirant molt seriosament uns moments i em va dir: “Tens raó, ara, el que toca fer és encreuar els dits i esperar que no torni a passar!” No si us plau, no! El que s’ha de fer és preparar-nos per si torna a passar, perquè, encara que desitgem que no passi, la història diu el contrari, que ens agafi preparats i no es torni a repetir el que hem viscut! Em mirava molt seriosament i tan sols va dir: “Tens raó, hem de seure, parlar-ho i formar-nos perquè no es repeteixi el que ha passat”.
Ens vàrem acomiadar quedant per tornar a parlar en uns mesos.
Sé que és una sola persona, però crec que ho va entendre i ho farà extensiu en el seu entorn i, tindrà repercussió més enllà d’aquest entorn. He començat dient que em volia aclarir i mentre escrivia m’anava aclarint. Té al voltant d’uns vint-i-pocs anys menys que jo, i, estic veient que, tot i que la formació científica és molt bona hi ha quelcom que falla, la història? Sí, la història falla, com també està fallant la visió global de la nostra professió: atendre tothom qui pateix físicament, psíquicament i emocionalment sense discriminar a ningú. Penso que a partir d’ara haurem d’afegir a l’apartat de no discriminar a ningú per la seva creença, raça, “ni pel tipus de malaltia que presenti”.
Per epidèmies i pandèmies que hi hagi no es pot desatendre mai a ningú. I si això vol dir més formació i més personal en tot l’àmbit sanitari, doncs aquesta ha de ser el nostre objectiu, la nostra lluita. Penseu que ens podem recuperar de tot, això sí, si tenim salut. I aquest és, o hauria de ser l’objectiu més important de la nostra societat, i els polítics haurien de posar-se les piles i posar les persones per davant de les multinacionals.
Per cert, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que les morts en un any derivades de la contaminació atmosfèrica supera els set milions de persones, quasi tres milions més que els causats per la pandèmia en quasi dos anys. I d’això no en diem pandèmia? No és notícia de primera plana? Ai, perdó!, és que això no es tracta amb vacunes que fabriquin multinacionals, sinó amb consciència i planificant polítiques amb canvis importants que podrien molestar a les multinacionals.
Ens posem tots les piles d’una vegada per la nostra salut i per deixar un món millor als nostres fills? Vinga, fem-ho si us plau!
