Josep Ballbè i Urrit
L’all es considera un aliment molt adient per a l’organisme humà. No sé pas, però, si l’explicació és causada pel fet que repeteix i repeteix, fins a afartar-nos.
Es fa difícil de digerir. Ens deixa un regust peculiar i ofensiu, a l’alè. D’alguna manera, lligant amb el nucli d’un altre refrany: “qui n’és de mena, mai no s’esmena”. Diria quelcom semblant sobre la ceba. En aquest cas, de tant en tant, em ve de gust cruspir-me-la crua. L’all, sí que no. Malgrat que li atorga un to màgic a un munt de tiberis emplatats. Per exemple, fregits, rostits, guisats, potatges, arrossos; pollastre, conill, gambes a l’allet, seitons en vinagre, brandada de bacallà, amanides i més. Una bona forma d’esmorteir la picantor que genera ens la suggereix algun altre adagi: “alls i ceballot volen vi fort/amb alls i vi fort, no em fa por la mort/mentre tingui alls i vi no s’han fet les butlles per a mi”.
Traslladant la reflexió al dia a dia, se m’acut pensar en el recargolament i la rancúnia que sovint solem aplicar envers els qui ens han fallat una sola vegada. Dessota la dita del “maté un perro y me llaman mataperros”, hi ha qui mai no deixa refer ponts i reconduir lligams/relacions, negant el perdó. Per als nostres verals, “com que han vist mossegar un gos, ja tothom li diu rabiós” i “per pintar una mona, em diuen pintamones”.
Igual que passa amb l’all, els equiparem al morter. No ens avenim a cedir un mínim bri. Ni tan sols amb la possibilitat de donar segones oportunitats. Això no ho dic pas des d’un prisma ètic o moral. Penso senzillament en la humanitat i en la no-praxi de la toxicitat. Un concepte molt ben explicat per en Bernardo Stamateas, al seu llibre “Gent tòxica”. Tracta de persones que ens compliquen la vida i com evitar que continuïn fent-ho. Cal etzibar-los una bona plantofada i deixar-los amb un pam de nas. No es mereixen altra cosa.
El morter, certament, sempre farà olor d’all. I aquella persona a qui no li agraden, té també la possibilitat de sotmetre’ls a un procés de confitat. Llavors, són més suaus i melosos que els naturals. Amb tota aquesta reflexió vull proposar que no amarguem la vida als altres. És tan bonica, que no val la pena complicar-la més.