Josep Ballbè i Urrit
Prou sé que aquesta columna d’avui gairebé és un tòpic. Tant se val, però.
En aquesta data, cada any em sento més que obligat a recordar l’aiguat de 1962. Els dec un homenatge emocionat a les víctimes d’un fet virulentament tràgic. Llavors, tenia 10 anys i el meu cervell va gravar aquelles imatges a sang i foc. Mai més no les podré oblidar… Contra la teoria del “passar el teu mal procura, que el temps tot ho cura”, m’emociona i sotragueja el record –amb noms i cognoms– de gent concreta. Els seus familiars més directes mereixen tot el nostre recolzament per sempre. Després d’aquella sotragada, no els és gens fàcil fer córrer el rellotge.
Diu un adagi que “quan al cel hi ha bassetes, a la terra pastetes”. El cel d’aquella nit tan tètrica, però, superà totes les previsions. Descarregà implacablement –a bots i barrals– tal com si fos la fúria d’un mar embravit. Res no es va resistir al seu pas. Tot ho convertí en desolació, pànic, plor i enfonsament. L’endemà, un munt de famílies i empreses es van trobar que havien de partir de zero.
D’alguna manera –tot i que amb perfils diferents– enguany ens trobem amb una altra plantofada monumental. La Covid-19 ha sumit en la misèria, el desencís, el desànim i la paüra una allau de persones indefenses que s’han quedat amb una mà davant i l’altra al darrere. Em pregunto si els governs de torn “gruen”de la millor manera de cara a minvar els estralls d’aquest càstig convertit en “tsunami”.
Cada moment que passa estic més convençut que un fet així hauria agafat qualsevol executiu amb els pixats al ventre. Si tard o d’hora s’arriba a establir, però, que disposaven d’informació confidencial i no van reaccionar ràpidament i acurada, caldrà exigir que rodolin “caps”. Les responsabilitats no es poden diluir tan grollerament com sol passar sempre. Se’ls paga, no pas poc, per pensar. Si creuen que tot s’arranja amb discursos esllavissats i buits, malament rai.
Mentrestant, segueixo implorant –del cel– una prompta solució de la pandèmia… En forma d’una descoberta urgent de la vacuna que apagui tot aquest malson. Ja fa més de mig any que la ballem i tan sols ens resten 5 dies per cloure el mes. Tant de bo que “el setembre ompli la caldera de bona fartanera!”. La qual cosa no vol expressar altra cosa que molta salut, sort i empenta per a tots.
