Ramon Bosch
Si ningú hi posa remei, aquest cap de setmana els terrassencs hauran de compartir espai públic amb una altra d’aquestes fires alternatives que tant s’agrada de patrocinar el nostre Ajuntament.
En aquesta ocasió serà la Vegan Fest, un títol que és en si mateix un oxímoron tan gruixut com “justícia militar”, perquè mirar d’associar el veganisme amb la festa demana unes altes dosis de fe, d’esperança i, sobretot, de caritat, en concret, de caritat semàntica. En la presentació que van fer a la Casa Alegre, els organitzadors van manifestar que “en la primera edició de la Vegan Fest Terrassa volem oferir les eines necessàries per a un planeta més sostenible, apostant per productes de proximitat, amb comerços locals que segueixin aquesta filosofia i amb aquelles persones que tinguin la voluntat de millorar el nostre planeta”. No s’hi posen per poc!
El màrqueting associat a la festa són un conjunt d’etiquetes on hi ha dibuixades tot de verdures amb lemes tan imaginatius com “compromesos amb el benestar dels nostres bròquils” o “albergínies contentes”. Afirmacions que m’han generat una certa perplexitat perquè, quan he passat per davant d’una botiga vegana els bròquils i, sobretot, les albergínies que hi he vist no m’han semblat precisament un paradigma d’alegria ni benestar, ans al contrari, les he trobades escarransides, escardalenques i incapaces no ja de la felicitat pròpia sinó de provocar-la a qualsevol inconscient que se les mengi. Un altre dels lemes de la fira -ho sento, em costa molt associar el concepte festa a tot això- és “respectuosos amb els nostres pebrots”, que em sembla encomiable però no exclusiu dels vegans. Em fa l’efecte que en som molts els qui, modestament, fem tot el que podem en aquest sentit sense tenir la necessitat d’anar-ho explicitant en etiquetes adhesives. Un altre lema m’ha fet rumiar una estona: “rovellons i ceps criats en llibertat”, primer perquè, fins allà on arriba el meu coneixement, els rovellons i els ceps no es crien, ni en llibertat ni sense, sinó que creixen pel seu compte. I, d’altra banda, perquè no en conec cap, ni de rovelló ni de cep, que hagi crescut en captivitat. Crec que seria molt més vegà anunciar “rovellons lliures de cucs” però, vaja, no seré jo qui els digui com han d’elaborar la seva publicitat.
De les activitats muntades en aquest jubileu vegetal no en puc dir gran cosa perquè, un cop llegides del dret i del revés, no n’he entès res. Segurament ajudaria a la comprensió que tinguessin el mateix respecte a la gramàtica que tenen als animals, però, a més a més, tinc la impressió que alguns títols d’activitats estan escrits directament en dialecte vegà, que és un llenguatge que deuen desenvolupar aquells que es neguen a la ingesta de proteïna animal: “Despierta tu guerrerx (sic) interior con virayoga”, “Porque (sic) las legumbres son un ingrediente muy sexy”, “Bartender, porque (sic) hay un jardín en mi copa”.
En fi, cadascú l’enfila per allà on pot. I, posats a haver de triar desgràcies, millor una fira vegana que un botellot. Diuen que en una ocasió Santiago Rusiñol, sortint de la Punyalada a hores petites, va trucar enèrgicament al timbre d’un principal del mateix passeig de Gràcia fins que l’amo va treure el cap per la finestra. Aleshores Rusiñol li va preguntar: “Vostè ha posat un anunci a La Vanguardia demanant un majordom?”. Davant la resposta afirmativa del propietari, Rusiñol va contestar: “Doncs li vinc a dir que amb mi no hi compti”! Puc dir el mateix que Rusiñol davant d’aquesta fira-festa, amb mi no hi compti! Què volen que els digui, un dissabte de setembre, més que passar-lo entre albergínies felices i cogombres lascius, a mi m’agradaria passar-lo en una xarcuteria que vaig conèixer a la Champagne, Au Cochon sans Rancune, aquest sí que és un nom que obre la porta de la imaginació a tota mena de felicitats!
