JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life
El concepte d’herència és aquell que es defineix com el conjunt de propietats, drets i patrimonis llegats després de la defunció d’una persona física.
Realment aquesta definició des del punt de vista narratiu pot ser d’allò més engrescadora, però si l’apliquem a la realitat del quotidià, l’herència pot representar un cúmul d’angúnies i fins i tot de decepcions. Per començar, l’herència que rebem moltes vegades es converteix més en un problema que no pas en una aportació positiva que t’arriba en un moment de la vida inesperat. Els impostos que descarreguen sobre aquesta transacció són moltes vegades inassolibles per a moltes persones que veuen com allò que va ser construït i consolidat pels seus familiars es pot convertir en una llosa econòmica per a la seva adquisició. Ser hereter o heretera d’una finca, d’una casa o de diners, en massa ocasions suposa un maldecap per a qui en principi hauria de sortir beneficiat i fins i tot de vegades s’imposa una renúncia a la mateixa herència o un sobreesforç en forma de crèdit per poder pal·liar la despesa que aquest traspàs suposa.
Un altre element que sempre ens ha de fer pensar és l’obsessió malaltissa d’algunes persones que ja ho tenen tot fet en mantenir la seva riquesa material fins al final dels seus dies. Em fa gràcia aquells avis (pares) que li diuen als seus fills que quan ells no hi siguin, més es trobaran. Generalment, i si les coses van bé, de manera natural, quan els avis marxen d’aquesta vida els fills ja tenen molt camí fet i l’herència famosa arriba en un moment en què les lluites de la vida també han estat molt guanyades o perdudes. Admiro aquells avis que entenen que el moment d’ajudar als seus fills i nets és quan realment ho necessiten, quan en edat de ser protagonistes absoluts del nucli vital, entre els 35 i els 50, reben l’herència dels seus antecessors. Quan paguem escoles, universitats, hipoteques, activitats vàries, roba i menjar dels fills i mil i una coses és quan convé rebre “l’herència” que ens farà suavitzar els neguits que el dia a dia comporta. En una línia cronològica natural, sense ensurts, uns avis de 85 anys que traspassen i deixen la seva herència als seus fills de 55-60 anys, ho fan quan aquests últims ja tenen fills de 25 anys i per tant l’herència, tot i que mai menyspreable, tindrà un efecte inferior al que hagués generat en moments més necessaris. Hi ha gent avançada de pensament que fa aquesta reflexió en el moment adequat i fa arribar l’herència als seus descendents quan realment pertoca, quan els núvols els tenim a sobre.
Un dia un bon company m’explicava que quan ell tenia 66 anys va heretar una colla de possessions i diners dels seus pares, de la mare que va ser l’última en morir, i que la seva decisió va ser fer que aquesta mateixa herència anés directament als seus fills, perquè ell a la seva edat, la seva despesa mensual i amb la seva paga de jubilació tenia més que suficient. “Llàstima no haver tingut aquesta ajuda fa 20 anys”, va dir. Quina ment més privilegiada, altruista, solidària i realista.
La transmissió de pares a fills ha estat quelcom que sempre ha esdevingut tradició en totes les etapes de la història. La ciutadania romana s’assolia només pel fet d’haver nascut en determinades famílies i per tant si el teu pare era ciutadà romà automàticament tu com a fill adquiries aquesta condició i tots els seus drets. Més tard, els senyors feudals cedien terres i poblats als seus fills quan ells ja no eren capaços de seguir governant-los i, encara més a prop en el temps, la corona espanyola fonamenta en l’ordre regular de primogenitura i representació atorgant preferència a la línia anterior, home i de més edat, per assolir aquest llegat.
Heretar seria una bona fórmula si fos assequible, en el moment adequat i sense cap mena d’injustícia, càrrega o disputa.
