Josep Ballbè i Urrit
En ple segle XXI, és admirable saber de parelles que arribin a festejar-les. Contra la dita que “no hi ha res per sempre”, implica un doble paràmetre.
La plena fidelitat en el temps de dues persones que s’estimen i la sort d’haver superat força dificultats, comptant que la salut acompanyi. L’aniversari de casament esdevé una fita fantàstica. Encetar un projecte de vida en parella i aconseguir que la projecció venci el rellotge del temps, les malalties, les penúries i tota mena d’obstacles no és a l’abast de tothom.
En parlo tot aprofitant l’avinentesa de dos amics meus que ho festejaven el proppassat divendres. Intentant que no se sentin aclaparats o enrogits, faré per apartar-los de qualsevol protagonisme. Per tant, em cenyiré als seus noms de pila (Enric i Maria Rosa), obviant cognoms. Assolir la fita del mig segle i ampliar la família amb 4 fills i 10 néts configuren una alenada de gaudi immens per a tots. És ací on em prenc la llicència de redactar-los aquest merescut article.
En qualsevol cultura de la societat actual, un fet com el que ens ocupa comporta el costum d’intercanviar-se regals commemoratius. Fins i tot, compartir un sopar romàntic i íntim, fora de casa. Enguany, en aquest cas concret, el dia 10 encara va ser més lluït: van programar una missa (al capvespre), on renovaren el vot de 50 anys enrere. Finalment, van cloure el jorn amb un sopar familiar en un restaurant local. Abans d’entaular-se, va sonar la melodia de la “Marxa nupcial”, de Fèlix Mendelssohn, i un parell més de músiques ben triades, evocant aquella cerimònia, gràcies a un piano.
La majoria som gent de costums fixos. Solem triar la intimitat dels anys que s’associen a les bodes anomenades d’alumini-10-, argent-25- o or-50. Llavors, engrandim la festa convidant amics/coneguts, superant l’entorn familiar. És més difícil d’imaginar les bodes o noces de diamant (60), platí (65), titani (70) i brillants (75). Sobretot perquè el “xassís” (la salut?) d’algun dels dos cònjuges no ha resistit els embats i xacres de la pròpia cursa vital. Al cap i a la fi, la metàfora cronològica del material acoblat a cada valor numèric guarda relació directa amb la fragilitat o menor densitat dels associats a xifres més baixes.
La “química” o “feeling” que s’arriba a forjar entre dues persones ofereix rivets sorprenents. Avui, costa poc trencar lligams, amb les facilitats d’un suposat progrés planetari. En festejar, doncs, l’efemèride, els transmeto la meva cordial felicitació. Tant de bo que, per molts anys, n’acumulin un bon grapat més!
