Joan Carles Folia, coach advance life
Ja fa uns quants anys que vaig pels centres educatius parlant amb joves, educadors i famílies de la necessitat de treballar amb els nens i les nenes, joves i adolescents d’un enfocament de la vida que sigui força realista.
I allunyar-nos de la sobreprotecció que en les últimes dècades hem tingut amb ells. Segurament el sentiment de pare i de mare i el vertigen en què es viu en aquest segle XXI fan que el món occidental hagi portat la tan anomenada societat del benestar a un extrem de comoditat i pèrdua de valors dels nostres fills que ha provocat un efecte contrari al de ser conscients que és necessari mantenir un equilibri entre garantir unes necessitats bàsiques de supervivència i no donar valor a res que suposi un esforç o frustració al nostre voltant.
Que a Catalunya el suïcidi sigui la segona causa de mort entre el jovent de 14 a 22 anys i la primera no natural, havent augmentat en un 27% aquest indicador en aquest mateix any, ens ha de fer pensar moltíssim en el tipus d’educació que estem traslladant als nostres infants perquè segur que la transmissió de valors efectius i eficients per a la vida la tenim força esbiaixada. En aquest mateix interval d’edat en països menys desenvolupats pràcticament no existeix el suïcidi juvenil, altres són les preocupacions i els maldecaps que tenen allà, i la gent jove que veu com el seu dia a dia els fa no disposar de tantes facilitats forja un caràcter més resilient per encarar els ensurts quotidians.
El fet que parlar del suïcidi i especialment del suïcidi juvenil sigui bastant tabú en les institucions i mitjans de comunicació fa que la pilota cada vegada sigui més gran i que tinguem un problema immens amagat sota la túnica del silenci. No pensem que les situacions que porten el jovent a treure’s la vida responen a quadres extrems i insuportables per la situació que viuen, una gran majoria són joves de famílies allunyades de la pobresa i amb un entorn força normalitzat, no parlem de joves que pateixen un abandonament de cap de les qüestions primàries i sí d’un desajust emotiu per manca d’estratègies per poder tirar endavant qualsevol de les circumstàncies que han d’anar entomant paral·lelament al seu creixement. Els nostres fills, els nostres alumnes, han de tenir frustracions i rebuig igual que èxits i estimació. Han de construir una paleta d’emotivitat que cobreixi tota la forquilla de possibilitats perquè, si només coneixen la banda bonica, positiva i alegre del món, quan el mateix món els fa una finta inesperada no saben com respondre-hi i alguns sense eines, sense un bon entrenament, acaben amb les seves vides perquè no troben el camí per sortir-ne.
Facilitar en excés la vida dels nostres fills, resolent des de la nostra intervenció els seus conflictes i problemes, els fa vulnerables a qualsevol giravolt que se’ls pugui presentar. Cal calibrar a cada moment quina serà la conseqüència davant la tribulació que es presenta i, si pensem que el resultat no és gaire perillós, que pugui posar en joc la seva vida, deixem que passin un mal moment sigui per vergonya, frustració o sofriment. Deixem que actuïn per ells mateixos tot i que això els faci passar per una mala experiència, d’aquesta manera aniran forjant una xarxa capaç d’esmorteir qualsevol situació que es vagin trobant adaptant-se a la resolució del conflicte de manera individual.
Joves que prefereixen morir a continuar vivint amb 16 anys només pot respondre a una mala gestió de les emocions en aquests primers anys de vida. Ajudem-los a créixer i no els sobreprotegim.
