Ramon Bosch
El títol d’aquest article podria coincidir amb el d’alguna novel·leta de cordill de les que es venien als quioscos de la Rambla de Barcelona al segle XIX.
O fins i tot amb el d’una novel·la historicoromàntica de l’estil de “L’orfaneta de Menargues”, que duia un subtítol tan contemporani com “Catalunya agonisant”.
Per cert, si algú té la temptació, després de llegir el títol, de llegir el llibrot d’Antoni de Bofarull més val que se n’aguanti les ganes, a no ser que sigui un addicte a la terregada literària. Però tornem al nostre bisbe enamorat, a qui desitgem major fortuna de la que va tenir el monjo Pere Abelard amb els seus amors amb Heloïsa.
Com se sap, arran d’aquests amors Pere Abelard va quedar incapacitat per recitar en primera persona del present d’indicatiu aquell famós poema de Sagarra que comença: “Gustós, senyores, m’avinc / a explicar-vos com els tinc” perquè l’oncle de la seva amant, canonge de la seu de París, va ordenar que li tallessin en sec els motius d’esbargiment.
Eren altres temps i, fins allà on jo sé, el màxim que li desitgen al bisbe els seus antics feligresos és que se sotmeti a un exorcisme perquè alguns estan convençuts que se li ha ficat el dimoni dins del cos, tot i que em sembla que hi ha raons més prosaiques per explicar la seva defecció, que tenen més a veure amb aprendre a muntar a cavall que no pas a caure’n com sant Pau.
De tota manera, que un bisbe s’enamori i conegui dona, òbviament en el sentit bíblic de la paraula, no és notícia, històricament parlant. Fins i tot s’ha trobat en aquest cas algun Papa valencià que, malgrat engendrar una més que nombrosa progènie, no va veure en això cap raó per dimitir del càrrec.
El que fa singular la història del bisbe Novell no és tant el bisbe en si sinó el fet que l’objecte -o hauríem de dir el subjecte?- dels seus amors sigui una divorciada, amb dos fills, anteriorment casada amb un musulmà, psicòloga i escriptora de literatura eroticodemoníaca. No s’hi posa per poc el bisbe i fa bé.
Posats a fer-la grossa, no hauria pogut triar un perfil millor: una autora de literatura eròtica cal suposar que, a més d’una notable teoria sobre el tema, ha de tenir una certa pràctica en l’”ars amatoria”, supòsit que no es pot atribuir, així en principi, al bisbe de Solsona. I, certament, si algú ha de començar en aquests oficis als cinquanta-quatre anys és ideal que l’altra part de la parella hi tingui la mà trencada i, també, la bona dosi de paciència que tothom li suposa a un psicòleg. Manifesto el meu desconeixement sobre la part satànica de la cosa eròtica però entenc que no ha de ser un al·licient menor per a algú que ve del món de les sotanes, com monsenyor Novell. I de les sotanes dures, val a dir.
Efectivament, Xavier Novell, com a bisbe s’ha caracteritzat per unes posicions ideològiques decididament integristes, més pròpies d’un capellà carlí del XIX que no pas d’algú que, des de l’Església, ha de contribuir a ajudar-nos a entendre la complexitat del món que ens ha tocat viure i en el qual ell s’haurà d’immergir de cop.
Comparteix la singular parella la visió del bisbe sobre l’homosexualitat o sobre el paper de la dona a la societat? Si no és així, em fa l’efecte que l’idil·li tindrà les cames curtes per molt llarg que sigui el ciri.
Pel bé de la parella espero que el bisbe hagi penjat, amb els hàbits, la caspa ideològica i la carcúndia que l’han acompanyat durant tants anys. Així no li serà tan dolorós l’aprenentatge de la diferència que hi ha entre predicar i donar blat.
