Josep Ballbè i Urrit
Posat a triar el contingut de la columna d’avui, el més fàcil hauria estat decantar-me per la diada nacional del Principat.
Vull pensar, però, que serà tema recurrent de força articulistes en força mitjans. A més, començo a estar tip de l’enfrontament etern de les forces polítiques catalanes en la qüestió. També de les ingerències d’Òmnium i l’ANC. Per tant, essent el 20è. aniversari dels atemptats de l’11-S, val més projectar la reflexió envers aquest altre fet.
Recordo que foren quatre atacs terroristes suïcides del grup terrorista Al-Qaeda. Segrestant diferents avions comercials, els van fer esclatar contra les famoses Torres Bessones del World Trade Center i l’edifici del Pentàgon. De resultes de tot plegat, moriren gairebé 3.000 persones i en van resultar greument ferides més de 25.000. No oblidem que aquests episodis van precedir la guerra d’Afganistan i suposaren l’inici de l’aliança de diferents països en una “guerra contra el terrorisme”. Ja hem vist –a mitjan agost– el tancament en fals del conflicte, per part de l’administració nord-americana, amb la connivència de bona part dels països occidentals.
Els Estats Units han decebut tothom en la forma i moment com ha retirat les tropes d’allí. Els darrers quatre presidents ianquis (Bush, Obama, Trump i Biden) no han fet bé els deures. Dient-ho vulgarment, se n’han anat per cames. Passa el temps i, lluny d’avançar, les coses cada dia van enrere. Reflexió a part requeriria el paper del català Josep Borrell. Amb unes declaracions ben desafortunades/ridícules, en la seva condició d’alt representant de la UE per a afers exteriors i política de seguretat, no ha fet altra cosa que enverinar i encendre tothom. Com no hi ha un sol mandatari internacional que el cridi a l’ordre? Prou de xerrameca barata, buida, hipòcrita i repel·lent! Sense oblidar el paperot denigrant de l’ONU als seus 75 anys de vida.
Es fa palès que cal un gir radical en l’enfocament de les relacions entre els mons occidental i l’islàmic. A la pràctica, contemplar només la solució militar i/o la submissió permanent del darrer col·lectiu no fa res més que agreujar els problemes. En ple segle XXI, necessitem coratge per prendre solucions imaginatives i agosarades. No essent així, anirem afegint històries macabres. De l’ordre de la sala Bataclan, el setmanari Charlie Hebdo o els successos de l’11 de març de 2004 a la xarxa de rodalies a Madrid. Mentrestant, anar-hi anant!
