Josep Ballbè i Urrit
Tres dies abans d’iniciar un nou curs escolar, vull reflexionar sobre aquest concepte.
Veig necessari insistir en conceptes que la pandèmia ha sacsejat al nostre cervell. Abans, massa gent vivia en un núvol. Mai no aterrava a plantejar-se cap esquema vital. Érem feliços i potser no ho valoràvem prou. Igual com un professional de qualsevol branca del saber fa per mantenir actives les neurones, cal que tots mantinguem encesa la rauxa per assolir nous coneixements.
De fet, aprenem perquè tenim necessitats. Ho hem de fer sempre. Malgrat que l’edat ens mena a perdre habilitats i competències, els adults en podem adquirir de noves. Aprenem com a persones grans, no pas com a infants. Som nosaltres mateixos qui decidim què, quan i com volem afegir nous carismes a la motxilla de la nostra experiència vital… Aprenem bo i superant tota mena d’estereotips negatius, des del terme conegut com a diversitat. En el benentès que aquest enriquiment ha de ser significatiu, funcional i constructiu.
Dins del marc del constructivisme, el psicòleg/pedagog ianqui David Ausubel convé que el primer dels tres adjectius citats s’orienta a la fusió de nova informació amb la que ja posseíem. L’estructura dels nous coneixements s’interrelaciona, com a punt d’ancoratge i connexió entre aquests i els ja coneguts. És en aquest àmbit que pren el màxim sentit la sentència que “el saber no ocupa lloc”. L’antítesi, podríem situar-la a l’extrem contrari, en considerar l´individu abstret i adormit (que n’hi ha massa)… Tant se li’n donen vuit com vuitanta!
No tinc prou espai per desenvolupar i aprofundir més en aquesta idea. Opinaria, però, d’aquells que ho fien tot al món caduc del diner i l’especulació. Embolcallats pel propi orgull, creuen que tot es pot comprar. Heus ací el súmmum de la ignorància i la pobresa d’esperit. Fins al punt que, abans de comprar un llibre, opten per adquirir un mòbil de darrera generació o qualsevol altre estri que els possibiliti accedir a internet ràpidament. No tenen temps per parar-se a rumiar. Àdhuc algú, quan li ho qüestiones, arriba a l’extrem d’etzibar-te un estirabot com el que “a mi, no em paguen per pensar”. Fa de mal dir. Dissortadament reflecteix una realitat prou estesa. La societat té certs rivets de tara patològica. No es tracta que jo tingui cap interès a pintar les coses de forma pessimista. Només expresso el desig que tots traguem conclusions positives de la Covid-19.
