Joan Tamayo
És evident que estem vivint una crisi sistèmica, que no té precedents, i on la punta de l’iceberg és la resposta que està donant la “natura” maltractada.
I això només acaba de començar. I també es repeteix, en alguns àmbits en què la societat ha perdut el nord, que els drets humans només són uns textos més o menys ben escrits, per netejar consciències i que el que fonamenta tot això, els “valors humans”, ha desaparegut del tot. I és ben cert.
Per tant, a part de fer una crida desesperada a la conscienciació i mobilització ciutadana, perquè, si volem, encara no està tot perdut, cal assenyalar amb claredat on es troba la font que no ha deixat d’alimentar el creixement d’aquesta barbàrie.
I aquí, i sense demagògies ni discursos partidistes, cal apuntar, sense vergonya, a la “bèstia” maligna que té nom i cognoms i es diu “capitalisme”.
I per què el “capitalisme”? Doncs molt senzill: perquè precisament aquest sistema es basa en uns “contravalors humans” que hi ha i que continuen “enverinant” la mateixa existència humana i les seves essències.
La primera evidència és que, al capitalisme, no li ha interessat mai millorar la qualitat humana, és obvi. Diu que vol millorar el nivell de vida, de la gent, però des d’una perspectiva totalment enganyosa.
Com pots millorar la qualitat humana si el que has creat és un món lliurat únicament a l’increment de la producció i al guany material i il·limitat, a qualsevol preu?
Com et pots creure un sistema que ha fet del “gratuït” (allò que menysprea el sistema) i de l’“inútil” (allò que no produeix benefici material) les seves banderes més emblemàtiques.
És llavors quan entenem per què, de petits i petites, només escoltem el mortífer cant de sirenes que impel·leix a perseguir el benefici. I acabem creant una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acaba perdent el sentit de si mateixa, i de la vida.
I ja amb l’esperit desertitzat ens anem assecant a poc a poc, fins a fer realitat aquella màxima que diu que “és quasi impossible que l’ignorant ‘Homo sapiens’ pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.
En aquesta societat partida de forma radical en dues meitats i si molt m’atabales “fragmentada” de forma irracional, i rígidament diferenciada en amos i servents, en rics explotadors i pobres degradats a animals, persisteix, en formes molt diferents, i molt sofisticades, una supremacia de tenir sobre el ser, una dictadura del benefici i la possessió que domina qualsevol àmbit del saber i tots els nostres comportaments quotidians.
Aparentar compta molt més que el ser: el que mostra (un automòbil de luxe o un rellotge de marca, un càrrec prestigiós o una posició de poder) és molt més valuós que la cultura o el grau d’instrucció. Els sabers sense benefici són inútils.
I saben, en el fons, almenys aquella part de la ciutadania que intenta no perdre la consciència, que l’única possibilitat d’assolir i protegir la dignitat humana passa per la cultura i l’educació. Però què fem?
Què ha passat en les últimes dècades? On hem vist que les disciplines humanístiques (filosofia, història, literatura…) es consideren inútils i són marginades, no sols en els programes escolars sinó en els capítols dels pressupostos governamentals i en els fons d’entitats privades i fundacions. Per què gastar diners en un àmbit condemnat a no produir beneficis? O un ràpid i tangible rendiment econòmic?
La barbàrie del que s’ha establert com a “útil” (utilitarisme) ha arribat al punt de corrompre les relacions socials, les nostres vides i els afectes més íntims.
La “gratuïtat” i el “desinterès” són valors que avui es consideren contra corrent i passats de moda.
Les realitats més obvies, i de sentit comú, són sovint les més difícils de veure i de discutir.
Per exemple, imagineu-vos, per un moment, que un peix li pregunta a un altre: “Com trobes l’aigua avui?”. I l’altre li contesta: “Aigua, què és l’aigua?”. L’aigua, l’element fonamental que forma part de la nostra existència. I és que perdem la consciència del que és realment important. En el nostre cas la literatura, els sabers humanístics, la cultura o l’ensenyament, que constitueixen l’aire o l’oxigen per poder donar vida i que es desenvolupin, de veritat, idees bàsiques i fonamentals com són la democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú. Ho ignorem, de forma conscient o inconscient.
Llibres excel·lents com “Utopia”, de Thomas Moore (1516), obra pertanyent a l’anomenada literatura utòpica, ens descriuen de forma brillant que, davant d’una societat europea que ha perdut els valors essencials de la vida i la solidaritat humana, cal una nova organització social fundada en l’amor al bé comú. I condemna tota forma de propietat individual, en nom de l’interès col·lectiu. A l’illa Utopia, la gent menja i beu en vaixelles de terrissa, vasos de fang o de vidre, de cap valor, mentre fabriquen amb or i plata orinals i els pots d’usos més bruts (així aconsegueixen que l’or i la plata siguin senyal de vergonya i d’ignomínia).
I conclou , en forma d’epíleg: “Que si no és així, és gairebé impossible que mai en una república es puguin governar les coses amb justícia o amb prosperitat”. En fi, igual que el que tenim al nostre voltant, en aquests moments, on les millors coses van a mans de les pitjors persones, i el conjunt de tota la riquesa es reparteix entre molt pocs.
Ja ho deia també un altre escriptor “utopista” de la mateixa època, Tommaso Campanella, a “La ciutat del sol” (1623): “En la propietat i en el desig de posseir estan les causes principals de la corrupció generalitzada que porta l’ésser humà a convertir-se en un ‘rapinyador públic’. I, per altra banda, les riqueses fan l’ésser humà insolent, soberg, ignorant, traïdor, desafecte, presumit del que no sap”.
Que bonic que seria que les persones en lloc de comerciar amb els drets (habitatge, salut i aliments) comerciessin amb el “coneixement” ( per recollir informació, intercanviar cultures, invencions noves, sabers dels llibres).
I, posats a dir, que no calgués escriure “codis ètics” perquè els servidors públics no els complissin mai!
En fi, és molt urgent “enderrocar “aquest sistema capitalista, abans que acabi amb nosaltres.
