Salvador Cristau Coll, administrador diocesà de Terrassa
El papa Francesc, després de presentar les ombres i foscors del nostre temps, ens fa mirar més enllà i, superant el pessimisme que ens podria envair, encén una llum.
Una llum que ja coneixem, però que sovint queda amagada en el garbuix de tantes ombres. És la llum de l’Evangeli, la llum de Jesús. I ens presenta un text que és prou conegut, la paràbola del bon samarità.
“Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home, i passà de llarg per l’altra banda.
Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: ‘Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’” ( Lc 10,25-37).
En aquesta paràbola de Jesús, presenta les ombres de l’ésser humà. Uns bandolers, una pallissa, dos personatges que passen de llarg… Però també la llum que dissipa les tenebres. Un samarità, un estranger, se’n compadí, però no només es tracta d’un sentiment. Aquell home va actuar, s’hi acostà, li amorosí les ferides, el dugué a l’hostal perquè el cuidessin, va pagar les despeses a l’hostaler.
Després, Jesús s’adreçà al mestre de la llei que li havia preguntat: “Qui són els altres que haig d’estimar?”, i li digué: “Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?”. Ell respongué: “El qui el va tractar amb amor”. Llavors Jesús li digué: “Vés, i tu fes igual”.
Certament, aquesta és la llum que necessitem, de fet que el món necessita. I continua el papa Francesc en la seva acurada reflexió:
“Amb qui t’identifiques?. Aquesta pregunta és crua, directa i determinant. A quin d’ells t’assembles? Ens cal reconèixer la temptació que ens envolta de desentendre’ns dels altres; especialment dels més febles… Ens acostumem a mirar al costat, a passar pel costat, a ignorar les situacions fins que aquestes ens colpegen directament” (núm. 64).
“Assalten una persona al carrer, i molts s’escapen com si no haguessin vist res. Sovint hi ha persones que atropellen algú amb el seu automòbil i fugen. Només els importa evitar problemes, no els interessa si un ésser humà es mor per culpa seva. Però aquests són signes d’un estil de vida generalitzat, que es manifesta de diverses maneres, potser més subtils. A més, com que tots estem molt concentrats en les nostres pròpies necessitats, veure algú patint ens molesta, ens pertorba, perquè no volem perdre el nostre temps per culpa dels problemes aliens” (65).
Al final de la paràbola ens ofereix una indicació ben clara i determinada que pot orientar les nostres vides i el compromís cristià. Tractar amb veritable amor i compassió els altres esdevé el camí de superació d’aquesta situació i orienta definitivament envers la veritable fraternitat: “Vés, i tu fes igual” (Lc 10,37).
